Especuladors

Portugal i Espanya en risc, al límit de ser rescatats per la Unió Europea. Tema central aquesta setmana en les tertúlies radiofòniques i televisives de les quals és tan difícil fugir. Els arguments de sempre apareixen ben aviat: no pot ser que els governs no controlin els mercats financers, els especuladors estan atacant Espanya i empobrint tot un país per la cobdícia d’uns pocs, les persones han d’anar per davant de l’economia i el mercat, el Govern espanyol va a remolc dels mercats quan hi hauria d’anar per davant….

En primer lloc, qui son els especuladors? Especular és l’acció de comerciar amb un futur desconegut, per tant (recordant Mises) tota acció humana és especulació en la mesura de que es troba immersa en el flux del temps. En aquest cas estaríem parlant de bancs o intermediaris financers que, entre altres alternatives (accions o bons d’empreses, per exemple) compren deute public que emeten els governs, evidentment el compren si volen, si creuen que l’interés que els hi donarà és bó i si la solvència de l’emissor és fiable. Part dels fons que els bancs inverteixen en deute públic provenen directament de l’estalvi dels ciutadans per tant en aquest sentit, som nosaltres mateixos, els ciutadans els qui especulem perquè no volem que el nostre banc posi els nostres diners en actius financers que no donin una rendibilitat bona i una seguretat màxima.

L’orígen i essència dels mercats financers és obviament privat, se sosté sota la llei de l’oferta i la demanda on no hi ha transacció sense lliure acord de les dues parts. És inherent a tota transacció financera l’element de risc, el qual ve compensat per la rendibilitat, a més risc s’exigeix més rendibilitat. La irrupció de deute públic va adulterar l’essència del mercat financer, fent-nos creure a tots que sent l’estat l’emisor el risc no existeix, el papa estat que ho salvaguarda tot, és infalible i fins i tot ens donava risc zero si compravem el seu paper. Però ves per on ara això ja no és així (i de fet mai ho havia estat).

Perquè emeten deute públic els governs? Gasten més del que ingressen, s’endeuten, tenen necessitats de tresoreria. Gasten en autèntiques bestieses com el Plan E, els plans renove de l’automòbil, milions i milions en subvencions inútils i improductives, una xarxa de trens d’alta velocitat (AVE) inviable econòmicament, administracions innecessàries (algú sap perquè serveixen les diputacions?) i en tantes altres coses.

És cert que l’endeutament espanyol no és terriblement alt (no supera el 33% del PIB) però si que ho és el dèficit dels darres anys (al voltant del 10% anyal) i a més els mercats tenen por que el govern espanyol hagi de rescatar un munt de caixes i bancs que estan al límit de la fallida. Casualment les caixes en pitjor estat son les que han tingut intervenció política. Pel que fa als bancs, alguns tenen problemes per cobdícia i mala gestió pròpia (per donar massa crèdit al sector immobiliari) però també per l’estímul de l’estat que no els imposa uns coeficients de caixa del 100% com seria obligatori segons els principis generals del dret. Perquè no els imposa aquesta regulació? Perquè el Govern s’endeuta sempre, per vici, i necessita que els bancs li comprin el seu deute, que li financin el seu malbaratament de recursos públics, és per tant l’estat qui indueix els bancs a l’expansió crediticia i al final a la fallida, l’arrel d’aquesta crisi.

El Govern espanyol es veu abocat a emetre deute, fins aqui podem dir que és normal. Ara bé, per la seva mala gestió, aquest deute cada cop ha de tenir un interés més alt sinò ningú li compra. Si ningú li comprés, podria originar tensions molt greus de tresoreria posant en risc els pagaments, incloses les nòmines a funcionaris. Arribats a aquest punt estariem gairebé a les portes de la fallida de l’estat, quelcom que la Unió Europea vol evitar amb el seu pla de rescat.

Davant de tot això com es pot dir que cal que els governs controlin els mercats?, per exemple els haurien d’obligar a comprar deute? D’aquesta manera s’arrossegaria a la fallida no nomès al sector públic (que encara despilfarraria més) sinò també a tot el sector financer i evidentment a tots els petits estalviadors, es a dir tota la societat, públic i privada. No sembla una bona mesura.

No oblidem que son els propis governs els principals causants de la crisi, els responsables de trobar-se al límit de la fallida i els de fer una regulació del sector bancari dolenta per poder-se’n beneficiar ells. Encara volem que ho controlin més? Evidentment com a tota transacció econòmica, (per exemple, una compravenda comercial o un prèstec) els invesors en els mercats financers volen optimitzar els seus guanys, la qual cosa no té al meu entendre cap connotacio ètica ni positiva ni negativa, és simplement lògic, inherent a l’accio humana i evidentment lícit perquè un compri hi ha d’haver un altre que vengui i on tots dos hi guanyin. És la base del comerç, del mercat i del progrés econòmic. En definitiva, culpar els mercats financers, els “especuladors” de la situació financera d’Espanya és un greu error