Garzón: el jutge injust

El primer deure ètic i professional d’un jutge és el de mirar de ser just i assegurar-se que es compleix la llei i els drets de tots el ciutadans.
Garzón és o ha estat un jutge injust. Garzón l’any 1992 va fer detenir 38 independentistes catalans per pertanyer pressumptament a Terra Lliure, després de passar molt de temps a la presó es va demostrar que cap d’ells hi tenia res a veure i a més a més disset d’ells foren objecte de tortures per la policia, com així ho va reconèixer el tribunal dels drets Humans d’Strasbourg l’any 2004. Garzon es va negar a investigar les denúncies de tortures de la policia i el tribunal Europeu va sentenciar prevaricació ja per aquells fets.
Garzón és conegut per ser un pèssim jutge instructor, fa dilatar espantosament els processos, decideix investigar arbitràriament i per raons idelògiques i evidentment no té el més mínim respecte pels drets de defensa ni el dret a la pressumpció d’innocència.
Es creu posseit per la veritat única i veritable, ell és el jutge justicier que ha estat cridat per l’eternitat per lluitar contra el mal i els poderosos, ell i nomès ell te la possessió de la justícia absoluta. Per això el seu sistema és el de buscar culpables primer, després investigar i si de cas algú 10 anys després ja els declararà innocents, i mentrestant filtrar la informació que ell vulgui durant el secret de sumari per donar carnassa a la premsa, sempre tan ametent a riure les gràcies del jutge justicier
I així ell ja haurà fet el mal, ja haurà arruinat la vida dels seus processats, ja els haurà destruit el seu bon nom, la seva intimitat, en molts casos el seu patrimoni i futur professional. Aquesta manera de fer està en línia amb altres personatges funestos de la justícia espanyola feliçment ara ja retirats com Jose Maria Mena i Jimenez Villarejo, tots dos, com Garzon, d’extrema esquerra i produndament marcats per l’odi anticatalà.
El cas Telecinco fou un exemple molt il.lustratiu de la manera d’actuar de Garzón. Un dels encausats (10 anys després declarat innocent) per Garzón, el catedràtic Antonio Muñoz Molina explica en el seu llibre “Rio Frio” amb detall els fets esgarrifosos de com Garzón va portar aquest cas, fa posar els pels de punta de com un jutge pot arribar a manipular la justícia fins a l’extrem i perseguir de manera obsessiva, sense cap base jurídica, a qui per una raó o una altra no li és simpàtic.
En el cas Gurtel va ordenar escoltes entre imputats i els seus advocats fins i tot dins la presó. Qualsevol estudiant de primer de dret sap que les converses entre client i advocat son secretes i ningú té dret a violar-les. El fet de que el cas Gurtel sigui greu, i la pressumpta corrupció molt gran, no justífica que el jutge vluneri un dret fonamental de la defensa. Com tampoc ho justificaria si el cas fos de terrorisme, assassinat, violacíó, pederastria o qualsevol altre delicte.
Garzón ha prevaricat, és un delinqüent, amb ell ja no val la pressumpció d’innocència perquè ha estat condemnat pel tribunal suprem.
No me n’alegro que li hagi passat perquè no li desitjo cap mal a ningú, però si me n’alegro perquè els ciutadans ens treiem de sobre un jutge injust i això és bó per la societat.

Comparteix:

Quan van fer Mònica Terribas directora de TV3 vaig pensar que perdríem una gran periodista per guanyar una directiva mediocre.  El temps m’ha donat la raó.  És cert que amb ella TV3 ha recuperat el lideratge d’audiència i això no és poca cosa, però val a dir que s’havia perdut amb l’arribada del tripartit en l’època de Joan Majó, és a dir que amb bona feina i rigor es podia recuperar.  També és cert que la Mònica Terribas ha retornat un nivell de qualitat en la programació que supera amb escreix a les altres cadenes.  Fins aqui molt bé, pèrò això no és la funció d’un director general, almenys no és l’única funció.

Un director general és algú que ha d’administrar els comptes amb rigor, portar l’organització cap a l’eficiència, és a dir cap el benefici econòmic, i prendre decisions difícils i impopulars amb els seus subordinats i sindicats, si és necessari.  Tenir 2.600 persones en plantilla, pèrdues superiors als 100 milions d’euros any rera any és insostenible, és mala gestió.  El problema de TV3 no és de continguts, ni de producte ni de mercat.  El problema es el model de gestió.  TV3 des de la darrera època dels governs Pujol i molt més encara amb el tripartit va entrar en una espiral de creixement desmesurat de personal amb règim funcionarial que l’ha portat a la fallida tècnica.  Una directora general valenta i competent hauria de començar a retallar personal, ben segur que amb la meitat de la gent la televisió de Catalunya podria funcionar igual o millor.  Amenaçar amb deixar els telespectadors sense futbol és l’amenaça fàcil i poc professional d’algú que en dir aquestes coses sembla creure que la televisió és seva, (com acostumar a passar amb la majoria dels periodistes) però que evidentment l’han de pagar els altres.

Tot i així em sembla que no tot el bó i el dolent de TV 3 és atribuible a ella perquè la nebulosa de poder de la corporació fa molt difícil saber qui mana, i és evident que ella no molt, almenys com hom podria esperar d’una directora general.

Per tot això segueixo creient que la Sra. Terribas és una molt bona periodista i una medicre directora general, i per tant tots hi ganyaríem si tornés a la seva antiga feina.

Economia, escola i populisme

Sovint ens lamentem del nivell cultural del país però en general la gent té uns coneixements mínims en molts temes com poden ser la salut, l’alimentació, els esports, l’ús de la tecnologia, el cinema, el transport, el medi ambient i tantes altres coses.

En canvi resulta alarmant la gairebé nul.la comprensió del funcionament de l’economia que tenim la grandíssima majoria de la població, aqui hi incloc no només el ciutadà mig del carrer sinò també la gent de més cultura, els creadors d’opinió, periodistes, polítics i fins i tot economistes i catedràtics d’economia.

El problema ja ve de l’escola, on s’hi ensenyen tot típus de matèries fins i tot algunes que van més enllà del que seria la seva funció essencial.  Els adolescents  han sentit a parlar de tots els problemes mediambientals haguts i per haver, han  de ser solidaris amb mil causes d’arreu del món, saben tots els ets i uts del sexe….., que està molt bé però no saben absolutament res d’economia. 

No es coneix que vol dir la divisió del treball, ni l’especialització, ni l’oferta i la demanda, ni com es generen els preus de les coses, i per tant no tenen interioritzat que amb l’esforç sacrifici i inversió és com es llaura pel futur i es prospera econòmicament.  No s’entèn el concepte de cost, estalvi, inversió, risc, deute, crèdit, diner, interés, ni tan sols se sap que és una empresa, ni com es generen llocs de treball. Evidentment no és té ni la més remota idea de conceptes com eficiència, productivitat, innovació i creació de riquesa, lliure comerç etc. 

Molt poca gent entèn mínimament com funcionen els mercats financers, com funciona la banca, ni perquè no és viable un deficit públic, ni deute públic i menys encara el nostre problema endèmic del dèficit fiscal.

Tot aixó és molt greu, per tres motius:

1)      Crea uns joves completament adversos al risc,  per tant a l’emprenedoria empresarial amb les funestes conseqüències que això té pel país

2)    Crea ciutadans ignorants de les nocions bàsiques d’economia i en conseqüència es creen també opinions molt poc fundades sobre aquesta matéria.

3)    Aquesta ignorància col.lectiva és l’entorn ideal per al populisme de certs polítics, opinadors, intel.lectuals etc que per ignorància pròpia o per mala fé s’aprofiten de la situació per apel.lar als instints baixos de la gent.  Es la demoagogia de crear culpables de tot.  Segons de quin demagog es tracti els culpables de tots els mals poden ser immigrants, mercats financers, empresaris, polítics, els catalans o qui sigui.  El demagog, aprofitant-se dels instints baixos de la gent i dels seus nuls coneixements econòmics burxa en els instints i frustracions primàries, no aprofonditza intentant entendre les raons reals i últimes dels problemes i promet coses impossibles, els costos de les quals no preocupen a ningú.

En la història això sempre ha estat així, fins el punt que grans filòsofs i fins i tot economistes han arribat a negar la mera existència de l’economia. Marx, encara avui autor de referència en moltes facultats universitàries, afirmava que l’escassedat dels mitjans no existia sinò que nomès era fruit de pràctiques arbitràries de la classe burgesa explotadora. És a dir, la riquesa que la naturalesa ens aporta és tan gran que no cal procupar-se per res més sinò fos perquè uns explotadors l’acaparen tota i condemnen tota la resta de gent a la misèria. La solució? abolir la propietat privada. En la societat socialista hi haurà abundància de tot i tots els ciutadans tindran satisfetes les seves necessitats. Els ecologistes i post comunistes d’avui dia segueixen fil per randa aquesta línia, en alguns casos patològics arribant a defensar la no economia i el retorn a la cova.

Les idees socialistes sempre han cregut amb el mite de l’abundància i la sacietat. No entenen que la missió de l’economia és estudiar les accions que l’home ha de fer per assolir uns fins materials determinats amb uns mitjans sempre escassos. Per res interessa a l’economia un món “ideal” on tots els desitjos i necessitats fossin satisfets. Com molt bé ens ensenya Ludwig Von Mises a l’Acció Humana en aquest món imaginari no hi hauria escassedat, ni cap problema econòmic. No caldria fer cap elecció, no hi hauria cost d’oportunitat, no hi hauria dilema que calgués resoldre amb la raó. Els habitants d’aquest hipotètic món no haurien desenvolupat la raó ni la intel.ligència i si algun dia, segueix Mises, s’arribessin a donar aquestes circumstàncies a la terra les persones poc a poc anirien perdent la capacitat de pensar fins a deixar de ser persones humanes. La funció essencial de la raó és fer front als problemes que la naturalesa planteja. L’home capaç de pensar i actuar sols pot apareixer en un univers en el que hi hagi escassedat i on tot benestar cal conquerir-lo amb treball i esforç.

Deu i la naturalesa ens han donat mitjans escassos i és precisament aquesta escassedat el que ens fa humans i no animals.

Dol per Steve Jobs

 Ens ha deixat un heroi, un emprenedor immens, un líder visionari, un innovador inesgotable, un autèntic inventor, un lluitador aferrissat, un gran personatge que ha transformat la vida de milions de persones de tots el racons del planeta per fer-lo un mon més ben comunicat, més fàcil, més connectat, més culte i a més fent-ho disponible per a grans masses de sers humans sense cap típus de discriminació econòmica, racial, lingúística o ideològica ni de cap altre mena. Mister Jobs, gràcies per fer la nostra vida diària una mica millor. Altres diran, o com a mínim pensaran, que Steve Jobs no ha estat més que un altre empresari americà que explotant els seus empleats ha guanyat una gran fortuna i que no mareix cap elogi perquè tot ho feia per guanyar diners…que Apple és més rica que el mateix govern dels Estats Units i per tant té un poder sobre tots nosaltres que els governs han de controlar… Alguns pensaran que no mereix cap elogi quelcom que no és més que un exemple més del noste consumisme irrefrenable de la nostra societat decadent i sense valors. Però tots aquests segur que estan diariament disfrutant de les invencions de Steve Jobs o d’altres com ell.

Jo em trec el barret davant de Steve Jobs i d’altres genis de la informàtica que han transformat les nostres vides i el planeta sencer per fer-lo millor, oh casualitat això és l’essència del lliure mercat.

i en Narcís Serra quedarà impune?

Caixa Catalunya o Catalunya Caixa, fa fallida.  necessita el rescat del FROB.  Els catalans perdem una institució financera per la mala gestió dels seus directius, la Generalitat perd les competències en la gestió de caixes i a sobre l’estat espanyol ha de rescatar l’entitat amb els impostos dels contribuents amb unes arques completament buides.  Més endavant la revendrà a preu de saldo a algun banc espanyol.

Oh casualitat, el president de l’entitat ha estat fins fa poc un destacadíssim polític socialista, Narcís Serra.

En una empresa privada normal, una gestió que porta  a la fallida de l’entitat comporta responsabilitats civils i fins i tot penals.  En una caixa d’estalvis, amb sense accionistes, amb uns consells d’administració no representatius de cap propietari, tot esdevé molt més opac.

Perquè els contibuents hem de pagar 1.500 milions d’euros per salvar aquesta caixa per culpa de la incompetència d’aquest senyor i de molts com ell?  en el cas de Narcís Serra clama a més el cel que ja en plena crisi ,al 2008, els directius s’apugessin els seus suculensíssims sous un 40%!  passant a tenir les millors retribucions del sector en relació als beneficis de l’entitat.  Quina barra!

Que no ens apugin els impostos!

El desgavell econòmic i financer en que es trobem causat per les polítiques keynesianes d’expansió de la despesa pública fins a dèficits desorbitats sembla que no tenen aturador i el que han estat polítiques equivocades es pretenen intensificar encara més ara a travès d’una pujada d’impostos. La retòrica fàcil i demagògica de que s’apujaran nomès els impostos al rics nomès pot enganyar als babaus.
Per a poder recaptar quantitats substancials d’impostos que tinguin un cert impacte en els comptes públic nomès es pot fer apretant encara més les classes mitges, per molt que s’apreti les classes molt adinerades no hi ha prou massa crítica perquè tingui cap impacte significatiu (llevat que l’objectiu real sigui no pas reduir el dèficit sinò fer una mesura populista de gravar les classes altes únicament per raons electorals), per tant la pujada serà a les classes mitges

Les classes mitges pateixen ja una duríssima pressió fiscal. Els típus de l’IRPF que s’acosten gairebé al 50% comencen en trams de renda que en cap cas es pot considerar classes altes però és que si hi afegeim tots els altres impostos, com societats, IVA, IBI, benzina, etc la càrrega real impositiva supera de llarg el 50%, és a dir en tota la seva globalitat la pressió fiscal a l’estat espanyol pot arribar a ser gairebé confiscatòria per al ciutadà, quelcom que per cert la Constitució espanyola prohibeix però que no sembla preocupar ningú.

Les pujades d’impostos que s’acosten nomès faran endeutar encara més el sector privat, empreses i famílies, malmetent encara més la seva solvència econòmica i evidentment asfixiant encara més les iniciatives d’inversió i creació d’empreses i per tant serà una dificultat afegida a la recuperació econòmica.

Una pujada impositiva per a sanejar els comptes públics, en temps d’expansió econòmica, pot arribar a entendre’s en determinades circumstàncies, una pujada impositiva en temps de recessió és posar benzina al foc per apagar l’incendi.

El veritable sanjament dels comptes públics passa per una dràstica reducció de les despeses i inversions improductives, de la qual cosa no en parla ningú més enllà de l’Ebre. S’ha de posar fi a les inversions d’AVE que no serveixen per res, tancar aeroports sense sentit com els de Cuenca, Castelló de la Plana o Lleida, deixar de llençar els diners en programs tan absurds com el Plan E, suprimir ministeris com el de sanitat, cultura, educació que tenen les competències transferides a les CCAA, suprimir les diputacions ….i tantes altres mesures que no farien necessària una pujada d’impostos, ans el contrari.

I per acabar de reblar el clau cal tenir present que ben segur, la pujada d’impostos que s’acosta serà una nova mesura centralitzadora que farà augmentar el nostre dèficit fiscal i per tant a Catalunya pagarem més i rebrem menys, com sempre.

President Barrera

he tingut la sort de conèixer el President Barrera, encara que nomès en els deu darrers anys de la seva vida.  El recordo d’un tracte molt educat, però de poques paraules, això sí sempre sàvies i directes. Sempre que el vam cridar des del Grup Hayek o des de la Fundació Catalunya Oberta va estar a la nostra disposició, i fins i tot quan amb el malaguanyat bon amic Albert Alay vam pensar en fer-li un homenatge va estar modest i contingut i l’unica cosa que ens va demanar és que no hi vinguessin polítics ni mitjans de comunicació, volia discreció. Vam fer-li l’homenatge el 27 d’octubre del 2005 a l’Hotel Majestic, fou un èxit d’assistència i les seves paraules com sempre van ser sàvies i plenes de profunditat.  Sempre tindré el record de quan va dir que aquell homenatge era un de les últimes satisfaccions que li quedaven a la vida, això venint d’ell, home de poques paraules i pocs elogis gratuits tenia un gran valor.

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/activitats/view/24

Però és que a més del gran personatge en sí, Heribert Barrera és l’enllaç vivent entre la generació de la república de 1931 amb la generació actual, ell va conèixer personalment Macià, Companys i tants altres, segurament ja ningú més pot dir això avui dia.

La seva lucidesa i fermesa fins al final el fan un referent inesborrable.  Moltes gràcies President per tot el que heu fet, estem en deute amb vos, no us oblidarem.

Sobre dèficit i diputacions

Comprenc el malestar que a molts provoca la reforma constitucional “express” pactada per Zapatero i Rajoy i comprenc també els recels de que això minvi la capacitat d’autogovern de Catalunya. Irrita que qui proposi el límit de dèficit a tots, sobre tot pensant en les autonomies, sigui justament aquell que més dèficit té i més malbaratament dels recursos fa, és a dir l’estat central. Dit això, crec que tot allò que vagi en la línia de disminuir la despesa pública i el dèficit serà bó per tots. Seria bó que Espanya deixés de gasar quantitats indecents de milers de milions d’euros en una xarxa d’alta velocitat que serà deficitària de per vida, seria bó que es reduissin el número de funcionaris (estic segur que amb la meitat dels que hi ha en tindriem més que prou), les despeses de representació, els càrrecs de confiança, que se suprimissin els ministeris de cultura i el de sanitat, que desapareixessin les diputacions, que tanquession els aeroports de Ciudad Real, Osca, Alguaire i tants altres, que es suprimissim tota mena de subvencions a empreses i ONG etc etc És per això, que malgrat els comprensibles recels de CiU i d’altres a perdre autonomia financera, crec que com a principi posar límits a l’insaciable ànsia de despesa de tot poder polític és una bona mesura. Relacionat amb això resulta bastant incomprensible que CiU es negui ara a la supressió de les diputacions, els organismes segurament més inútils que existeixen. No comprenc com després de tants anys del nacionalisme català buscant fòrmules per acabar amb aquestes institucions anacròniques i fruit d’una visió centralista de l’estat, ara que per fi s’obre el debat de la seva supressió l’actitud d’entrada és de recel i resistència, espero que no sigui perquè ara ja les controlen, si és així pleguem!

Barra o incompetència?

El Ministre Blanco reconeix que les infrastructures que s’han fet fins ara no han estat amb criteris econòmics sinò “criteris socials” (concepte que es fa servir per tot i que cada vegada sembla més una mala excusa per justificar el malbaratament, la incompetència i el dogmatisme de les esquerres), i ara , quan el mal ja està fet,  diu que això cal posar-hi remei.

Quin remei?  Suprimir el pla faraònic de l’AVE? apujar les tarifes als usuaris que facin servir el mitjà de transport en qüestió? Res d’això, la solució del senyor Ministre és  apujar els impostos, sembla ser que dels carburants.  És a dir que al damunt de la ja insoportable pressió fiscal que pateixen els ciutadans de l’estat encara s’hi afegirà un altre impost la finalitat del qual és mantenir infrastructures inútils, deficitàries i per tant innecessaries.  A tot això cal sumar-hi que per als catalans el tema és doblement greu perquè no nomès no tenim les infrastructures deficitàries sinò que a través de l’immens dèficit fiscal que patim paguem la dels altres sense ni tan sols gaudir-ne nosaltres  (llevat de galdoses excepcions com l’aeroport d’Alguaire).  Tot això per no parlar de la mesura com un desincentiu més a la reactivació de l’economia.

Però per si a tot això no n’hi ha prou, el mateix dia una altra Ministre del regne, en aquest cas la senyora Pajín, es despenja passant unes vacances a un lloc exclusiu per a funcionaris del Ministeri de Sanitat a Menorca.

O sigui que un ministeri innecessari, degut a que la sanitat és competència transferida i exclusiva  de les comunitats autònomes, no només continua existint amb el seus centenars (potser milers) de funcionaris igualment innecessaris i per tant acumlant deficit de l’estat sinò que a més gaudeixen de privilegis de vacances exclusives en llocs vetats a la resta de ciutadans, inclosos els menorquins.  Després des del Govern de l’estat s’exigeix que es retalli la sanitat de Catalunya, potser haurien de començar ells amb l’exemple oi?

Algú em pot explicar si tot això és simplement barra, incompetència o les dues coses alhora?

Blanc bo busca negre pobre

Aquest és l’ocorrent títol del llibre de Gustau Nerín que recentment ha publicat la Campana sobre les activitats solidàries que occident ralitza a l’Àfrica. Un altre bon títol hauria estat “Tot per Àfrica però sense Àfrica”
És demolidora la narració que fa l’autor de les experiències viscudes en molts casos en primer persona sobre els sovint nefastos efectes que l’acció solidària governamental i de les ONG fa en els països del sud, concretament en el continent africà.
Les accions de les ONG son gairebé sempre negatives per l’Àfrica es miri des del prisma que es miri. Per començar és comú a totes la superioritat moral, cultural i l’ostentació econòmica amb que actuen i el desconeixement de la situació real de les persones africanes a qui pretesament volen ajudar.
Els cooperants, que normalment serien professionals mediocres en un entorn empresarial més competitiu, acostumen a viure a cos de rei i consumeixen molta part de les despeses de les seves organitzacions, sempre molt ben dotades econòmicament per les subvencions públiques i les donacion de particulars.
Son nombrosíssims els exemples concrets que Nerín descriu de projectes d’ONG que no porten enlloc: hospitals que no acaben mai d’obrir; ferralles de joguines, sabates, ordinadors vells i tota mena d’estris inservibles pretesament fruit de la bona voluntat del donant que acaben amuntegats en abocadors i.legals; medicaments caducats, medicaments que arriben en bon estat però que ningú ha pensat en com distribuir; orfelinats de nens que no son orfes sinò que tenen pares i que després es volen enviar en adopció a occident, casos habituals de corrupció econòmica i sexual etc
Tampoc escapen de la mirada de l’autor altres varietat de la solidaritat amb Africa com les caravanes solidàries (les vacances preferides de l’Ajuntament socialista de Barcelona) on funcionaris pagats per l’erari públic van de vacances en caravana per Àfrica repartint regals com pare Noel i fent ostentació impudent d’una suposada superioritat moral, cultural i econòmica.
Una altra varietat és el turisme solidari, és a dir anar a l’Africa per treballar 10 dies en una escola, hospital o qualsevol altra cosa això si quedar-s’hi tres setmanes més a fer un safari o anar a un hotels de cinc estrelles, tornar amb les fotos dels negrets per enganyar desprès els amics perquè acoquinin quatre duros i així anar fent bollir l’olla…… Tot per Àfrica però sense Àfrica.
Les accions solidàries de les ONG i dels organismes governamenals son una nova forma de colonialisme on occident un cop més imposa el seu estil de vida, els seus valors a una societat que no necessàriament les comparteix. Tot vestit d’un teòric bonisme i inclús d’una sincera bona voluntat d’ajudar als africans però que en realitat no porta bons resultats.
No hi ha cap exemple en el món de país que hagi sortit de la miséria gràcies a les donacions dels altres, els problemes son estructurals i tenen a veure amb els règims corruptes, la manca de democràcia i la manca d’una societat lliure en una economia de mercat. L’única forma per sortir de la misèria és amb llibertat econòmica, lliure comerç i un ordenament jurídic, nacional i internacional, que ho protegeixi.