Llengua i immigració

aquest vídeo ho diu tan clar que no calen més paraules:

http://www.youtube.com/watch?v=WW70gV10o80&feature=player_embedded

Reforma laboral

avui us recomano aquest article. 

http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view_hayek/6346

Barça: avui comença la decadència

Avui és un dia trist pel Barça.  L’assemblea general de compromissaris (per cert, curiós sistema de representació jo fa més de 30 anys que soc soci i nomès m’ha tocat una vegada ser-ne) acaba de decidir, per un estret marge, de demandar judicialment Joan Laporta i la seva junta directiva.  En primer lloc cal dir que els 79 Milions de pèrdues per molt que siguin auditats per Deloitte son perfectament discutibles, en segon lloc,no hi ha cap indici d’apropiació indeguda en els directius anteriors, en tercer lloc les possibles pèrdues es deuen a criteris comptables respecte a provisions,  reducció de valor de terrenys o de fitxatges no rendibles (Ibra, Txigrinsky etc), en definitiva cap raó per fer pensar en mala fé, mala gestió o ús fraudulent.  He mirat l’assemblea per la TV, les intervencions dels compromissaris (obviament habilment induits per la junta directiva) feien presagiar el que ha passat.  La línia general, llevat d’honroses excepcions, era  de la revenja, ressentiment i sobre tot molta enveja i mala baba.  Avui el pitjor del Barça ha triunfat: la discòrdia,   la divisió, l’odi.  Mai res serà igual, una gent tan desagraïda amb el seu President més brillant, Joan Laporta, no mereixen ostentar-ne la representació sobirana.  Avui 468 malvats han sembrat la divisió per sempre, (tan debò m’equivoqui) l’inici d’una època de decadència.  Sandro Rosell, votant en blanc, ha quedat en evidència.  Feia nomès tres minuts abans de votar acabava de dir solemnement que era la votació més important de la història del club.  Com pot ser que en la decisió més important el president voti en blanc?  després d’atiar el sentiment de venjança (ja des de la campanya electoral fins a l’assemblea) avui vota en blanc, dona carnassa als lleons però ell es renta les mans, com Ponç Pilat. 

Si Joan Gamper aixequès el cap em sembla que arrencaria a plorar.

Xile dona al món una alegria

http:\\prenafeta.wordpress.com

Xile està donant al món una esplèndida imatge de solidaritat humana, unió nacional, tenacitat, i sofisticació teconològica i organitzativa.  Qui hauria dit fa dos mesos que seria possible rescatar aquestes persones soterrades a 700 metres de profunditat en unes condicions extramadament crítiques?

Xile és un país que ha patit molt, nomès en aquest any 2010 va tenir un terratrèmol devastador, a més històricament se’l coneix per l’accident dels Andes, el cop d’estat sagnant del 1973 i la dictadura de Pinochet.  Però Xile és una democràcia avançada, amb un lliure mercat molt més desenvolupat que a qualsevol altre país llatinoamericà i amb una economia forta i avançada.  El nou President Piñera a va tenir un bon paper en la gestió del terratrèmol i la reconstrucció del país, ara amb aquest rescat tan exitòs també ha estat a l’alçada.

És impactant veure la ferma lluita per la supervivènca dels minaires, la tenacitat immensa de les famílies, el lideratge del govern, la sofisticació organitzativa, tecnològica i logística dels professionals responsables de l’operació  i la gran unitat patriòtica al voltant d’aquesta fita humanitària. 

Els xilens han donat una lliçò al món del millor de la condició humana, gràcies per fer-nos compartir amb ells la seva alegria.

O.N.G.

Pertanyo a algunes ONG, hi col.laboro de diverses maneres i n’he estat fundador de més d’una.  Crec que son un complement necessari a les empreses i al sector públic en una societat moderna i avançada.  També crec que les ONG en general gaudeixen d’un benefici del dubte pel fet de no tenir ànim de lucre, mentre que a les empreses se les suposa d’entrada culpables (de no sé que) justament pel seu ànim de lucre.  Em sembla curiòs i sense dubte molt equivocat. 

Les ONG per ser creïbles han de ser fruit de la solidaritat, generositat i interés de la societat civil, és a dir de les persones individuals i de les empreses.  En un país on els impostos  s’ens mengen sous, estalvis i patrimonis en nom de la redistribució, la justicia social,  la igualtat d’oportunitats i moltes altres cantarelles, com és que som dels menys generosos d’Europa en donacions voluntàries?  No oblidem que les persones no paguem impostos per gust, ni perquè hi creiem, l’única raó per la qual els ciutadans paguem religiosmanet els nostres impostos és perquè no ens posin a la presó.  Cap més.

Curiosament, els Estats Units, país egoísta, individualista, paradís del liberalisme salvatge i no sé quantes coses més és el país més generós del món.  No parlem de les fortunes principals, que començant per Bill Gates, estant donant el 95% del seu patrimoni, sinò que parlem de la classe mitja (90% de la población nordamericana fa donacions regulars a ONG, versus l’11% de l’espanyola, segons La Vanguardia).

Crec fermament que els més de 600 milions d’euros anuals rebuts per les ONG en subvencions s’haurien de suprimir de manera molt substancial.  Crec també que tota donació a ONG (siguin fundacions, associacions etc) hauria de suposar una rebaixa fiscal de gairebé el 100% de l’import de la donació.  Deixem que els individus lliurement siguin solidaris i ho seran, la coacció és l’antitesi de la solidaritat.  Les ONG haurien de funcionar per les quotes dels seus donants i no pel clientelisme del sector públic.  Tots hi guanyaríem, i sobre tot les pròpies ONG.

Okupes

Vergonya, ridícul, indignació, injustícia i moltes altres paraules poden definir la sensació que ens queda després dels aldarulls provocats pels antisistema el 29 de setembre amb l’excusa de la vaga general.

No cal insistir molt en la condemna dels fets, perpetrats per autèntics vàndals, delinqüents sense escrúpuls.  També em sembla evident el ridícul colossal del Departament d’Interior tant del Conseller Saura com del sinistre i autèntic inepte (quasi tan com el seu superior) Joan Boada, si algun d’ells tingués la més mínima dignitat ja haurien dimitit però això és com demanar que els quadrats siguin rodons.

Els antisistema, els “okupes”, porten molts anys vivint a cos de rei gràcies a la tolerància judicial i policial.  Els ocupes son enemics actius de la propietat privada.  S’apropien ilegalment i il.lictament de bens immobles que no son de la seva propietat. Davant d’això esdevenen posseidors de facto del bé en qüestió i costa Deu i ajuda que el proprietri legítim pugui recuperar el bé en qüestió.  Si aixo passa a Barcelona, amb la complicitat més o menys directa de l’Ajuntament (la Sra Mayol es declara públicament antisistema, això sí, des del seu cotxe oficial i amb un sou de ric) i de la Conselleria d’Interior (amb el marit de la Sra Mayol al capdevant) els propiearis ja han begut oli.

 La priopiet és la base de l’economia de mercat i de la civilització.  Sempre hi ha hagut enemics de la propietat,  des de filòsof nazi Othmar Spann que deia que Alemanya havia d’arribar a la completa propietat pública, i deixar a la propietat privada com a pura formalitat buida de contingut, fins no cal dir tots els règims socialistes.  

 Els ocupes a més de ser gànduls fills de papà, bruts i vandals no son altra cosa que descendents d’aquells qui detesten la llibertat i què no estan disposts a respectar res ni ningú.  Si us plau que ningú mai més els rigui les gràcies.

Sindicats

Avui ells son els protagonistes, han convocat la vaga general.  Tot queda paralitzat,.  La impresió és que tot s’atura (si no funcionen els transports i els mitjans de comunicació el cop d’efecte ja està fet), però crec que en realitat la gran majoria de la gent no vol fer vaga.

Els sindicats parlen de drets dels treballadors, conquestes socials etc. Però quina és la realitat d’Espanya?  La realitat és que tenim un atur superior al 20%.  És una xifra escandalosa.  Espanya és el segon país dels 42 més desenvolupats del món amb la xifra d’atur més alta, nomès superat per Sudàfrica.  El percentatge d’atur a Espanya gairebé dobla el dels països que venen darrera en aquesta nefasta llista: Grècia, Hongria, Polònia i Bèlgica (que superen lleument l’11%).  Estem parlant de quatre milions de persones, de  drames personals i familiars esgarrifosos, de centenars de milers de joves ben preparats que no poden trobar la primera feina.  Poca broma.

Perquè es produeix aquest atur? Obviament per la crisi econòmica,  a la qual cal adaptar-se.  El mercat de treball no s’hi ha adaptat. La regulació és rígida, la fixació de salaris mínims, els costos de contractacio i d’acomiadament, etc. I tot això a sobre amb una massa immensa de funcionaris amb la feina per vida.  Es pot dir que hi ha tres classes socials: els funcionaris (grans privilegiats), els empleats en l’empresa privada i els aturats (grans perjudicats).

Van Mises va demostrar ja fa molts anys que les conquestes socials no venen per regulacions, ni coerció, ni salaris mínims.  Les veritables conquestes socials venen pel creixement econòmic, per l’augment de la productivitat a partir de l’augment en la inversió en capital.

Allò que fa fa inútil el salari mínim és justament que amb salaris superiors al de mercat, els compradors de treball (empreses) no ofereixen prous llocs de feina i per tant es crea atur.  Aquesta és la consequència de la negociació col.lectiva.

Històricament els sindicats han tingut un poder coercitiu inaudit, delegat directament de l’estat.  Sembla que han anat moderant les seves posicions però l’essència és la mateixa. 

Son masses els privilegis que els sindicats tenen avui dia: amb una filiació baixíssima s’els atorga un dret a la negociació col.lectiva que com hem dit acaba provocant atur, no es financien amb les quotes els seus associats, sinò amb subvencions (és a dir amb els nostres impostos) i a sobre disposen de multitud d’alliberats, tan en el sector públic com en el privat, que tots els qui en coneixem algun sabem que solen ser els menys treballadors i els més barruts de l’empresa.

Crec que els sindicats haurien de convertir-se en associacions de treballadors, autofinançades amb les seves quotes i que donessin serveis d’assessorament als seus afiliats, sense més privilegis.

Monopoli i banca

Aquesta setmana s’ha conegut que s’endureixen les normes de Basilea per tal de controlar millor les activitats comptables dels bancs. D’entrada sembla una bona noticia perquè s’endureix el coeficient de caixa que els bancs han de mantenir respecte als dipòsits dels seus clients i d’alguna manera s’els obliga a capitalitzar-se durant els periodes de creixement justament per a poder fer front amb més fortalesa en els moments de pèrdues. Fins aquí tot bé. La crisi financera i econòmica que estem vivint és una combinaciò de males regulacions, de mal intervencionisme que estimula el crèdit desbocat, és a dir l’expansió crediticia, la qual inevitablement porta als sotracs en el cicle econòmic: èpoques de forts creixement que acaben i desemboquen en periodes de recessió i estancament. Ludwig Von Mises ja va estudiar com i perquè existeixen els cicles econòmics i quins son els factors que els creen. No és el lliure mercat, ni el capitalisme (que tendirien a un creixement més estable i constant) sinò el constant intervencionisme estatal és qui altera els preus, afavoriex certs productors en perjudici de la majoria (és a dir dels consumidors), restingeix el lliure comerç, crea monopolis ineficients etc. Parlant de monopolis i tornant a la banca, resulten molt suggerents les ensenyances del professor Huerta de Soto, segurament l’acadèmic vivent més important de l’escola austríaca. Aquest autor ens explica amb molta lucidesa com el sector bancari és encara un sector monopolístic de planificació financera estatal. La base del problema és que els bancs (amb la connivència total i absoluta del sector públic) han adulterat l’orígen del contracte de dipòsit irregular (on es deixen diners als bancs, a canvi de que els custodiin, amb lliure disponibilitat de reclamar-los en qualsevol moment per part del dipositari) i emeten prèstecs i altres crèdits sense realment tenir els diners, per tant és una creació de diner artificial que (com deiem abans) condueix al crèdit descontrolat, l’expansió crediticia i la recessió econòmica. Això no és lliure mercat, sinò el poder coercitiu de l’estat en connivència amb un sector privilegiat (banquers) que adulteren el lliure mercat.

Marc Prenafeta