Tsunami a Xile

El 27 de febrer del 2010 hi va haver un terratrèmol al centre de Xile molt devastador, d’intensitat 8,8, el cinquè terratremol més fort des de que la humanitat els registra.  31 vegades més fort que el d’Haití nomès un mes abans.  Malgrat això, el moviment sísmic en sí no va provocar gaires víctimes encara que sí moltes destrosses, encara visibles actualment, degut a la molt bona preparació que el país té contra aquests fenòmens.

Malauradament, el que sí que va provocar moltes víctimes, va ser el tsunami posterior que va afectar la costa central i algunes de les illes xilenes.  Adjunto unes fotografies que mostren com de dur fou el cop de l’onada a l’ illa Robinson Crusoe.

Tsunami en Robinson Crusoe

Museu Pau Casals

Un petit consell per aquests dies de festes on potser teniu una mica més de temps per fer coses: aneu al Museu Pau Casals de Sant Salvador. 

Es tracta d’una autèntica joia:  bon gust en la restauració de la casa tot mantenint l’estil originari, excel.lent dinamització audiovisual en tot el recorregut, molt bon contingut històric amb tota mena de documentació, fotografies, videos etc.  Pau Casals fou un mestre de la música, una primera figura mundial, fou també un home compromés amb la pau del món.  Sensible i solidari amb els que patien, li va tocar viure tres guerres i va vuere com Catalunya s’ensorrava en la Guerra Civil, ell ajudà l’exili català tant com va poder, des de Prades.  Casals a més de tot això fou un patriota de cap a peus.  Si us agrada la música visiteu el museu, si us agrada la història visiteu el museu, si us estimeu Catalunya visiteu el museu.  I porteu-hi els nens i nenes, ells ho disfrutaran tan o més que vosaltres.

www.paucasals.org

Carod-Rovira

Al 2003, en  les acaballes del darrer govern de Jordi Pujol,  Josep Lluís Carod Rovira va saber aglutinar al voltant seu el vot independentista amb dos missatges molt llaminers: equidistància i mans netes.  De l’equidistància se’n va oblidar ben aviat, de les mans netes, cadascú sabrà.  Passats set anys des d’aquelles eleccions potser és el moment de fer balanç de la seva gestió als dos governs tripartits, com a Conseller en Cap del President Maragall i com a Vicepresident del Govern Montilla.  . Al meu entendre el seu llegat no podria ser més desastrós:

Com a Conseller en cap del primer tripartit no va durar gaire perquè ben aviat va haver de plegar després de fer el ridícul a Perpinyà reunint-se a negociar no se sap què amb ETA, això sí, va tenir temps de fer altres cops el ridícul com fer-se fotos amb una corona d’espines tot cofoi a Israel, ìnsultant als  cristians.

La seva afició de viatjar a costa de l’erari públic només acabava de començar, en els seus quatre anys de vicepresident no pot presentar cap obra de govern com no sigui haver viatjat per tot al món a cos de rei, regalant subvencions aqui i allà per causes absolutament irrellevants per Catalunya i fent el ridícul per allà on anava com a  màxim responsable de la política exterior sense saber un borrall d’anglès (“unbelievable but true” que dirien els anglesos).

A més de les relacions exteriors, ha tingut sota seu la política d’esports, el balanç un cop més és el zero absolut. Ell i l’Anna Pruna, (algú sap que ha fet aquesta dona a part de seure a totes les llotges que es fan i es desfan?) fa uns anys van anunciar amb gran vehemència que el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes  era una prioritat del seu departament i a més ja van anticipar la noticia bomba que en el 2008 s’organitzaria a Catalunya el primer campionat de futbol de les nacions sense estat, un gran esdeveniment esportiu, de gran rellevància internacional i que seria un pas de gran calat pel reconeixement definitu de les nostra selecció de fútbol.   Evidentment això no es va fer mai, i demostra un cop més com d’incompetent i egocèntric pot arribar a ser el personatge en qüestió en tant que prometia coses impossibles nomès per poder sortir als diaris.

Per si tot això no fos poc, ara vol aparèixer com el salvador de l’esquerra nacional (que diu ell), com si ell no hagués sigut l’artifex del tripartit i un dels seus principals responsables, com si la culpa del desgavell electoral d’ERC no anés amb ell, quina barra!

Sempre s’ha dit que l´únic principi d’ERC és el de no tenir principis, amb un personatge com aquest la tradició del partit continua intacta.

Patriotisme Xilé

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Acabo de tornar de Xile.   Vinc encantat de trobar un país ple d’optimisme.  La reacció davant del terratrèmol del febrer (el cinquè més fort del món des de que es mesuren els fenòmens sísmics) i el rescat dels miners de la mina de San José a Cupiapó a l’octubre hi han tingut molt a veure.

Xile és un país emprenedor, amb una generació de joves ben preparats, àvids de dur a terme iniciatives per compte propi, sense esperar que l’estat els hagi d’arreglar la vida.  La pressió fiscal és moderada, la facilitat per crear empreses és total, el creixement econòmic supera el 5% anual.  Xile és un país encara en desenvolupament, amb unes importants clapes de probresa (no de misèria) que van progressivament accedint a les classes mitges a mida que l’economia va creixent i l’accès a la sanitat i l’ensenyament és universal

 Xile és també un país nacionalista.  Les banderes (algunes d’elles de mides gegantines) onegen per tot arreu, la gent se sent orgullosa de ser xilena, no és estrany en qualsevol conversa amb persones de qualsevol condició econòmica humil, mitja o alta ells mateixos facin referència al seu amor per Xile.  El sentiment patriòtic no és contra ningú, evidentment no és imperialista, sinò que és una afirmació d’autoestima, d’identitat pròpia.  El sentiment patriòtic no només es font d’optimisme i dinamisme econòmic sinò també de solidaritat.  L’exemplar rescat dels miners fou una mostra d’impacte mundial però també ho son les constants col.lectes de diners per finalitats humanitaries, l’anomenada “Teleton” que arriba a tots els racons del país, i el “Chile ayuda a Chile”.

 Xile és una mostra del millor nacionalisme i patriotisme.  Algú li podria explicar al Sr Vargas Llosa, qui tan detesta el de Catalunya?

Votem

Divendres va acabar la campanya, per mi el millor de tot és que ja no haurem de sentir més les pesadíssimes queixes dels periodistes de TV3 i Catalunya Ràdio respecte als blocs electorals  Cuní i companyia es creuen amos i propietaris dels mitjans de comunicació públics, a més ocupen (amb quin dret?) gairebé tant de temps a predicar les seves queixes gremials com al propi temps dels partits, fet que ells tan critiquen. 

Em sembla evident que la llei electoral, els blocs, els criteris per fer debats cara a cara és un gran despropòsit i que cal un llei catalana que ho modifiqui i ho posi al temps actual.  Dit això, pensar que el criteri periodístic dels funcionaris dels mitjans públics serà més neutral i que els ciutadans estaríem més ben informats em sembla una absoluta bajanada, és com sortir del foc per anar a les brases.

En la professió periodística passa el mateix que amb els polítics i altres professions, tenim alguns molt bons professionals però la gran majoria son d’una mediocritat que fa feredat: incultes, indocumentats, frívols, majoritàriament formats sota doctrines marxistes.  Amb aquesta gent és com estaríem més ben informats?

I avui a votar, em temo que hi haurà molta abstenció. Una part de la responsabilitat els dels polítics però no tota.  Conec familiars, amics, coneguts que no voten per pura mandra: “el cap de setmana marxem”, “tots els polítics son iguals”, “no n’hi ha cap que m’agradi”, “soc apolític”….son excuses de mal pagador, de molta gent pijo progre que ho ha tingut tot massa fàcil.  Votar és un dret pel qual milions de persones hi han deixat la vida, la democrácia és el fonament de la llibertat.  No votar és un crit a la dictadura, una demostració d’egoïsme, una manca de compromís social i una demostració d’incultura. Només puc entendre l’abstenció en casos extrems de malaltia o problemes personals molt seriosos, que no és precisment (i sortosament) el cas de la gent que jo conec.

La veritable reforma financera

Sembla ser que en la recent cimera del G 20 s’han assolit molts pocs avenços en els dos temes clau: el pes de les divises nacionals i la reforma del sistema bancari. El fet és preocupant perquè una política de devaluació monetària del Japó, Xina i Estats Units pot ser perjudicial per una excessiva valoració de l’euro la qual cosa pot perjudicar la recuperació econòmica europea (tot i que nosaltres, que som a la perifèria encara ni l’ensumem). Tot i així si els mercats veuen que Irlanda demana rescat financer i comencen a desconfiar de nou d’Espanya, Portugal etc. probablement també implicaria la devaluació de l’euro i al cadevall els efectes devaluadors de les altres monedes es veurien compensats. A nivell global és evident que hi ha unes economies emergents extraordinàriament dinàmiques (Brasil, Xina, India) que son les que tiren de l’economia mundial i en canvi les economies dels països rics, en general, seguexen estancades o amb una recuperació molt lleu. Per tant per no extremar més aquest desequilibri, que al capdevall, és perillós per tothom potser seria desitjable un ajustament del valor de les divises.

Dit aixo però, cal no oblidar les ensenyances de l’escola austriaca. Mises, Hayek i avui dia Huerta de Soto ens van fer veure com el problema de fons i la veritable causa de les recessions econòmiques és la intervenció de l’estat en l’economia.

El sector financer i els dirigents polítics sempre han estat molt propers els uns amb els altres. El sector bancari era l’únic que podia finançar els deliris de reis, conqueridors, emperadors etc. Passa el mateix avui dia, és lúnic que pot finançar els desorbitats pressupostos públics. I perquè o pot finançar? Perquè viola un principi fonamental del dret: el contracte de dipòsit bancari, és un contracte de custòdia que no permet l’ús d’aquells diners per part del banc, sinò simplement la custòdia. Però els bancs violen aquest principi, evidentment amb el vist i plau legal de l’estat, i per això poden crear del no res diner inexistent, no pas fruit de l’estalvi a partir de la creació de riquesa real sinò a partir d’un mer apunt comptable on es fan prèstecs a tercers a partir d’uns diners dipositats per un altre client. De manera que hi ha dos persones que creuen tenir líquid disponible, per un lloc el qui ha dipositat els seus diners al banc perquè li guardin en un compte bancari i per altra la tercera persona que ha rebut un prèstec que li ha fet el banc a partir dels diners del dipòsit efectual per la segona persona. En definitiva hi ha dues persones que creuen tenir els diners (el qui fa el dipòsit i el qui reb el prestec) però en realitat no és així: si tots dos anessin al banc alhora l’un a retirar els diners que va deixar en dipòsit i l’altre a retirar els diners que ha rebut en prèstec el banc no podria pagar a a tots dos i faria fallida. Aquest fenòmen té un efecte multiplicador de creació de diner enorme (es diu que per cada dipòsit es multiplica per nou els prèstecs que se’n deriven). Això dona un poder desorbitat al sector bancari a crear diner fictici, a endeutar-se, a finançar els governs, a crear expansió crediticia, a la bombolla especulativa i al capdevall la recessió i l’atur massiu, aqui és on som ara.

És cert que cal una reforma financera, i una reforma de la regulació: cal un coeficient de caixa del 100% (cosa que les normes de Basilea no exigeixen) i cal també acabar amb el poder dels governs de decidir la valoració de les seves monedes. Un patró or del qual totes les monedes n’eren referència i s’evitava l’arbitrarietat dels governs amb mesures proteccionsites camuflades com és la devaluació de la moneda. El sector financer gaudeix d’uns privilegis injustificats, donats pel poder polític el qual a través del seu banc central protegeix els bancs en un regim gairebé oligopolista.

Aquesta és la gran reforma pendent que fa molts anys defensen els grans economistes liberals de l’escola austriaca. Lamentablement d’això no en parla ningú més i evidenment els polítics del G 20 encara menys.

A l’Albert Vilalta

Albert, no ens coneixem personalment, però com suposo tots els catalans jo em vaig alegrar molt del vostre alliberament.  Ara et vull preguntar una cosa: després d’haver fet el viatge a l’Àfrica amb subvencions públiques (és a dir pagant amb els impostos de tots els ciutadans), després d’haver-vos alliberat amb un pagament als terroristes (de nou els nostres impostos) i d’aquest manera estimular-los a cometre més segrestaments, creus de debò que la resta de ciutadans t’hem de pagar per tercera vegada, ara per una indemnització com a víctima del terrorisme?  Quan l’estat i tots els ciutadans s’han d’estrènyer el cinturó en aquests temps de crisi no seria potser millor estalviar-s’ho?

Hong Kong

Passejar per Hong Kong és estar a un dels centres del món, és la Nova York d’Àsia. La ciutat bull per tot arreu les 24 hores del dia: Formigueig incessant de gent a munt i a vall, comerç tradicional barrejat amb les botigues més glamoroses del món, opulència financera, avions transoceànics que arriben i s’enlairen sobre una aeroport ultramodern damunt una illa artificial, vaixells que circulen per l’arxipèlag amb un trànsit incessant, la cultura xinesa tradicional barrejada amb la finor britànica o potser és el nou esperit xinés barrejat amb la tradició britànica. L’espectacle dels gratacels que desafiants s’enlairen fins altures vertiginoses és un espectacle fabulós, sobre tot a mida que es va fent fosc, quan es van encenent les milers de llumetes de les finestres amb armonia espontània combinada amb una il.luminació espectacular de cada edifici.

Això, vist des de Kowloon a l’altra banda de l’illa, és un regal visual que arriba a emocionar. De veritat això pertany a un país comunista? Més aviat sembla l’expressió màxima del lliure mercat! És quelcom molt seriós Hong Kong. La barreja britànico-xinesa es manifesta també amb el bilingüisme, aquest de debò, d’aquesta metropoli de set milions de persones.

L’ocupació britànica de 150 anys va imposar l’anglès com a llengua oficial i de prestigi, sense perseguir el xinès però és evident que tampoc el va protegir. Els xinesos però van conservar la seva llengua, tots la van traspassar als seus fills i avui quan les dues llengües son oficials existeix un bilingüisme total i escrupulós tant en l’àmbit de l’administració pública com en el sector privat com passa amb la multitud de canals privats de televisió en xinés, els diaris en xinés, les emisores de ràdio, els manuals dels productes electrònics, les instruccions dels medicaments, la comunicació escrita i oral en els avions, aduanes etc. Això si que és protegir la llengua pròpia! Tots els ciutadans de Hong Kong parlen anglès i xinés, (llevat d’una minoria europea i nordamericana resident que no sap ni vol saber-lo). Fan servir la llengua pròpia, el xinés, absolutament sempre entre ells, i només amb els occidentals s’utilitza l’anglès.

Els paral.lelismes amb nosaltres crec que hi son, sobre tot per repudiar els arguments de dels enemics del català. Hi ha però tres diferències importants: el xinés és una llengua molt dificil d’aprendre per un occidental, cosa que no passa amb el català per la seva similitud a les altres llengës romàniques. L’altre diferència és que a Hong Kong la llengua pròpia conviu amb la llengua universal (l’anglès), nosaltres en canvi convivim amb una llengua molt important i prestigiosa però que no serveix per anar a altre lloc que no sigui a Espanya o latinoamerica. I per últim, la potència del xinés, la llengua materna més important del món no és la mateixa que la nostra pobra llengua catalana.

48 hores a Guangzhou

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dos dies a Guangzhou no donen per molt, tenint en compte la immensitat d’aquesta metrópoli xinesa de més de 10 milions d’habitants.  Tot i així, sí que és possible fer-ne un tast, tenir-ne algunes impressions, encara que potser  superficials.

Guangzhou, abans anomenada Canton, simbolitza com cap altre el canvi vertiginós que ha experimentat la Xina i que continuarà experimentant segurament per forces anys encara.

Sobten els contrastos, de la tradició i la modernitat, que se sobreposen una amb l’altra etzibant a cada moment el millor i el pitjor de cadascuna d’elles.

D’entrada costa acostumar-se a les fortes olors, els sorolls corporals (eruptes, escopinades etc) tan normals en aquest país però tan poc per als occidentals.  La comunicació amb ells també requereix un aprenentatge.  El tracte gairebé sempre agradable i fins i tot divertit dels xinesos, s’ha de combinar amb una gran dosi de paciència davant els malentesos i confusions que apareixen en tot moment fruit de les diferències culturals i també pel fet de que el domini de l’anglès sovint és encara precari (però que milloren també a tota velocitat) . 

Les bicicletes velles i destartelades, carregades amb innombrables estris, poden fer tot típus de servei, com fins i tot de mini cuina ambulant per vendre menjar calent al mig del carrer, bicicletes que contrasten amb uns carrers atepeits de cotxes (en el 2010 la Xina ja s’ha convertit el primer mercat del món d’automòbils per davant dels Estats Units) i amb un trànsit caòtic.

Carrers foscos, bruts i deixats desemboquen amb grans avingudes envoltades de multitud de  gratacels altíssims, de dissenys ultramoderns que a la nit brillen amb combinacions lluminoses creatives i espectaculars. 

Sorprén trobar coses força econòmiques com per exemple taxis i restaurants però en canvi  els immensos centres comercials (més propis dels Estats Units)  que estan sempre pleníssims d’àvids consumidors (als quals fins i tot se’ls obliga a fer cua per poder entrar a les botigues de luxe) els preus dels productes de gran  consum no difereixen gaire dels nostres, i això que actualment el yuan és una moneda per sota del seu valor de “mercat”.

La transformació de Xina és colosal, segurament cap altra societat s’ha desenvolupat (8% de creixement econòmic anual en els darers 20 anys) tant en tan poc temps i amb tanta gent en tota la historia de la humanitat.  Aquesta gent han passat literalment de la gana als anys 80 ha posseir cotxes i articles de luxe.  De tenir carreteres de terra fa 15 anys a tenir les millors autopistes i els millors trens d’alta velocitat.  En un any s’ha construit i obert una línia d’alta velocitat (350km/hora) de 2000km fins a Guangzhou (recordem que l’AVE Barcelona-Madrid de 700km va trigar més de 10 anys a construir-se, i si parlem de la connexió amb França és ja per desesperar-se).

Xina continua creixent, se sap protagonista d’un canvi que no s’atura i que depassa les seves fronteres per arribar a tots els racons del món.  Alguns pocs catalans visionaris (Cosmic, Mango etc.) ja van intuir això fa forces anys. Els que ens hem quedat enrera encara hi som a temps: cal anar a la Xina a comprar, a vendre i a fabricar.  És renovar-se o morir.

Tests de personalitat

Tres dies intensos amb el professor Cosimo Chiesa donen per molt, les seves lliçons ajuden a pensar, a retornar a les bases, al sentit comú que és el fonament de la intel.ligència.

En la nostra vida professional tots hem fet entrevistes de selecció de personal, en un costat i l’altre de la taula.  Sorprèn la facilitat en que els processos (sovint prefectament definits i ben estudiats)  acaben triant un candidat que sembla ideal però que un cop incorporat ens adonem que no és el que esperàvem.  És que ens ha enganyat? És que els qui seleccionen són babaus per naturalesa? Sorprèn també observar com aquell company d’escola o de facultat que era el primer de la classe i l’enveja de tots per la seva excel.lència acadèmica i intel.ligència, resulta que professionalment no ha arribat gaire lluny.

Perquè passen aquestes coses?  Al 1983 el professor Gartner, als EUA, es va inventar el concepte de la intel.ligència emocional que Coleman va desenvolupar als noranta.  En el camp de la direcció comercial i de vendes Cosimo Chiesa és un dels seus grans experts a casa nostra.

Les persones tenim aptituds musicals, artístiques, numèrico-matemàtiques i d’altres menes però les que de debò son útils i necessàries en una organització son les habilitats intrapersonals i interpersonals, es a dir la intel.ligència emocional.  Les persones que es coneixen a elles mateixes, els seus punts forts i febles, els trets de la seva personalitat, les seves tendències naturals etc. Poden controlar-se millor, adaptar-se al medi i desenvolupar amb més solidesa llurs potencialitats.  Amb la introspecció personal, un es coneix i per tant aprèn també a tractar els altres, a controlar allò que ell té que potser no agradarà els altres.

Potser un error que tots hem comés és el de menystenir els test de personalitat en els processos de selecció, o bé de sobrevalorar-los.  No pot ser que un test de personalitat descarti un candidat que ens agradi o ens faci contractar algú malgrat que totes les indicacions ens facin pensar el contrari, ni una cosa ni l’altra.  Però sí és cert que si tenim ben definit el lloc de treball i les aptituts necessàries del perfil ideal, existeixen tests molt fiables que ens ajudaran a saber si aquell candidat que tant ens agrada realment encaixarà amb el lloc, d’acord amb la seva personalitat o bé que malgrat tenir un historial professional i acadèmic clavat al que volem no acabaria d’encaixar en la nostra organització justament perquè el seu perfil de personalitat podria xocar amb el perfil dels qui serien els seu companys, superiors o col.laboradors.