Acampats

La necessitat de protestar de la gent és quelcom inherent a la condició humana, és una manera d’expressar les frustracions individuals i col·lectives ben legítimes. Les protestes massives i espontànies són un fenomen cíclic que apareix cada cert temps, en part potser mogut pel desig de cada generació de fer sentir la seva veu. Normalment acaben per cansament, l’avorriment o amb una aparent negociació amb el poder, però mai se sap del tot i a voltes la cosa es pot complicar força més.
Una altra cosa són els motius reals, les finalitats, les raons de la protesta i les propostes que aporten. En el cas de les protestes que estem vivint aquests dies s’hi barregen coses tan diferents i incoherents com les revoltes als països àrabs, la crisi econòmica, el sistema democràtic , la banca, les retallades etc.
Els acampats apunten a dos objectius: polítics i banquers. Ells son els culpables de la crisi i no n’han pagat cap preu. La veritat és que resulta difícil discrepar-hi, però resulta també encara més difícil estar d’acord amb el que segurament els qui protesten proposarien com a solucions.

Els governs son culpables de la crisi? Sí. Han fomentat un dèficit públic desorbitat, han gastat i continuen gastant descontroladament en projectes deficitaris i sense cap lògica econòmica, com el pla E, l’AVE o tantes altres, han malgastat quantitats indecents de diners en subvencions a programes inviables, en burocràcia inútil, han posat tota mena dificultats a les empreses i els emprenedors i han estimulat l’expansió crediticia i la bombolla immobiliària.

Tot això, evidentment amb la complicitat d’una banca que ha tingut i continua tenint el privilegi, gràcies a l’Estat, de poder donar préstecs per damunt dels dipòsits que rep dels seus clients; és a dir, creant diner ficitici del no res a partir d’un frau de dret com és el de donar la possessió i la propietat d’un bé (el diner en dipòsit) a multiples destinataris, una aberració jurídica que vulnera els principis generals del dret i que és l’orígen de l’enduetament bancari, de l’expansió creditícia i al capdavall de la crisi econòmica. L’escola austríaca liberal ja des dels anys 20 del segle passat va identificar aquestes raons com la causa de les crisis econòmiques. Von Mises, Hayek i avui dia Huerta de Soto son les grans referències en aquesta matèria.

A més, hi ha, com no podria ser d’una altra manera, el “papa Estat”, que, a través del banc central, no només te l’exclusiva en l’emissió de moneda i dels tipus d’interès, sinó que a més monitoritza, guia i salva els bancs davant els abusos que cometen i davant la seva mala gestió. Per què? Perquè els bancs son els únics que poden comprar el deute que emet el mateix Estat, son els únics que al capdavall poden garantir que els mateixos polítics malgastin els diners públics i s’endeutin; si no, això seria impossible.

El sistema bancari actual és hiperregulat, ultraintervingut, vulnera els principis generals del dret i és la causa principal de la crisi actual, tot per permetre a l’Estat de endeutar-se i balafiar. No hi ha res més llunyà d’un mercat liberalitzat que els sistema bancari actual, repeteixo un dels sectors més regulats i controlat pel sector públic…I així ens va.

La paradoxa és que una política tan intervencionista i antiliberal com la que acabem de descriure acaba fent creure a la gent que el culpable de la crisi és el liberalisme.

Em temo que les protestes de la plaça Catalunya no busquen les solucions en aquesta línia, sinó exactament en la contrària….però això ja seria un altre article.

Fukushima serà la fi de l’energia nuclear?

A tots ens ha frapat el desastre de Japó: primer el terratrèmol, deprés el tsunami i a més l’accident nuclear, masses desgràcies juntes fins i tot per un país tan fort i civilitzat com aquell.
Les justificadíssimes alarmes per l’accident nuclear es van ràpidament convertir en proclames contra aquesta energia com a font perillosa, antiecològica i insegura. A nivell polític va ser impresentable el comportamet del secretari europeu d’energia anunciant un desastre apocalíptic i també va sorprendre el canvi de posicionament de la sra Merkel respecte l’energia nuclear.
Però les coses s’han de posar en el seu contexte: el terratrèmol i el tsunami van ser d’una escala i magnitud mai vistes, enduent-se més de 15.000 vides de cop, el col.lapse que això va originar a la central de Fukushima va ser gravíssim però no va provocar ni ha provocat cap mort, malgrat les greus fuites radioactives.
Sembla clar que la lliçò que es pot aprendre és que l’energia nuclear pot ser, si és ben gestionanada, una energia molt segura, però perquè de debò ho sigui cal fer més exigents els protocols de seguretat en cas de situacions excepcionals com desastres naturals, atacs terrroristes etc., situacions que fins ara cap central s’hi havia trobat.
Els contraris a l’energia nuclear solen ser també els més entusiastes defensors de la veracitat dels desastres del canvi climàtic, tenen el problema que no aporten alternatives a cap de les dues coses. D’una banda l’energia nuclear és barata i no influeix en cap canvi climàtic, però no la volen per perillosa en quant a radiactivitat però tampoc volen les energies de combustió de residus fòssils perquè diuen provoquen alteració del clima. Insisteixen en les energies renovables però el seu cost és tan alt que no les fan viables com a fonts principals. Per tant la conseqüència d’aquestes polítiques ecologistes seria el col.lapse econòmic i la paràlisi dels formidables creixements que països com Xina, India o Brasil estan gaudint i que estan treient de la misèria centenars de milions de persones, com mai abans havia passat en la història de la humanitat
Malgrat això la tendència dels darrers 20 anys demostra com tant el petroli com el carbó i fins i tot l’energia nuclear han minvat la seva part del pastís enfront les energies renovables com la eolica, fotovoltaica i hidràulica, el problema és que no aconsegueixen superar uns nivells gairebé testimonials sense superar el 10% del total de les energies.
Crec que les energies renovables o altres alternatives fins i tot molt més agosarades s’aniran imposant i ho faran no pas per polítiques governamentals que ho regulin, ni per política impositiva, sinò un cop més per la pura lògica del mercat. El petroli, si segueix pujant als ritmes actuals acabarà sent més car que les energies renovables i per tant no tindrà sentit seguir utilitzant-lo. A més, per fortuna al món hi ha persones i empreses que amb esperit emprenedor, enginy, i visió de futur que veient aquesta tendència estan apostant fort per altres fonts d’energies, anticipant-se al declivi del petroli, ho fan no per raons morals, ni per salvar la humanitat del suposat desastre del canvi climàtic, ni per acabar amb el perill nuclear. Ho fan per un “pervers” esperit emprenedor que els fa veure una oportunitat de negoci en ser capaços de trobar alternatives al petroli. Això sí, arrisquen, se la juguen i molts d’ells fracassen. L’exemple més calr és el de l’indi Vinod Khosla, fundador als anys 80 de Sun Microsystems i més tard de Juniper networks. El Sr Khosla gestiona un fons d’inversió de milers de milions de dollars centrat en invertir en noves energies que signifiquin un gir copernicà a la situació energètica actual. Idees que poden semblar tan estrambòtiques com fer energia nuclear sense radiactivitat, biotecnologia, treure en hores petroli de les plantes (en contra del petroli que es fossil orgànic acumulat durant milions d’anys, o altres.
Son idees que en un 90% de possibilitats fracassaran però que nomès una triomfi acabarà sent, exagero, la salvació de la humanitat, repeteixo no pas gràcies als ecologistes, no pas gràcies als governs sinò gràcies a l’enginy, valentia, audàcia i visió d’uns inversors i emprenedors.

Llengua: llums i ombres

Fa uns dies es va fer pública una enquesta sobre l’estat de la llengua catalana. Sorprenia, al meu entendre, la interpretació optimista que en feien la majoria dels mitjans, m’imagino influenciats per la presentació feta sobre aquesta enquesta per part dels responsables de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els punts que jo destacaria son:
1) d’entrada cal dir que és possible que les dades estiguin lleugerament esbiaixades en favor del català (és adir que la realitat es pitjor de la que diuen les enquestes), i que per tant no siguin del tot fiables. M’explico: tots ens hem trobat en situacions on en preguntar algú sobre la llengua catalana, la gent tendeix a dir que s’utilitza molt, que la fa servir força, que la megafonia de tal lloc és en català, que a la feina es fa tot en català etc, és a dir que en la vida informal i de manera natural hi ha una tendència per part de la gent no sensibilitzada en la qëstió lingüística en donar per suposat una aparent normalitat del català. Això es tradueix en que hi ha gent, sobre tot castellano parlant, que tendeix, inconscientment, a sobrevalorar l’ús real que ell mateix fa de la llengua catalana.
2) Un 77% de la població afirma utilitzar el català (tal com insistia en el punt anterior em temo que aquesta xifra és optimista), la qual cosa vol dir que un 23% no la fa servir mai, és a dir 1,8 Milions d’habitants a Catalunya no fan servir mai la llengua catalana.
3) Hi ha un 35% dels qui tenen el català com a llengua pròpia, és a dir 2,6 Milions de persones, per tant vol dir que a Catalunya hi ha un 71% de gent que no fa servir mai el català en comparació amb els que la tenen com a pròpia, això sense comptar els 3 Milions adicionals de persones que tenen el castellà com a llengua pròpia però que afirmen fer servir el català
4) A més hi ha 750.000 persones que tenen com a llengua pròpia altres llengues diferents del català i el castellà, és a dir el 28% comparat amb els que tenen la catalana
5) Les migracions massives d’immigrants espanyols dels anys 20 i sobre tot dels anys 50 i 60 malgrat estar en segona i tercera generació i nascuts a Catalunya segueixen en gran part sense fer servir el català, això em sembla altament preocupant, sobre tot tenint en compte que hi ha la nova immigració del segle XXI que no sembla en absolut portar una dinàmica diferent
Les causes de tot això em sembla que son evidents:
• immigracions massives no integrades lingüísiticament degut a la repressió de la llengua catalana durant molts anys i la seva fràgil protecció actual
• una Constitució espanyola discriminatòria que obliga a entendre i fer servir el castellà però no el català, quelcom que l’estatut intentava equipar però el Tribunal Consitucional va rebutjar
• no hi ha cap àmbit de la vida on el català sigui imprescindible. Si existís alguna institució pública que pogués unicament fer servir el català i per tant fos imprescindible això facilitaria molt l’aprenentatge i l’ús, però també això s’ho va carregar el Tribunal Constitucional.
Com a punts positius crec que podem destacar.
• La immersió lingüística escolar (que a més dona inclús un coneixment del castellà a les escoles catalanes superior al de la mitja espanyola), però també això el Tribunal Suprem espanyol ha qüestionat
• L’evolucio dels mitjans de comunicació, que lentament i malgrat les dificultats i fins i tot grans trabes legals imposades per la regulació espanyola poc a poc van fent-se lloc en el mercat de la premsa a paper i digital, ràdio i televisió.
En definitiva, no podem ser ni cofoistes ni derrotistes però sobre tot cal no baixar la guàrdia

FIFA, UEFA i nacionalisme dels estats

El debat públic versus privat que s’extèn en tants àmbits de l’economia també és aplicable i molt als esports i més concretament al futbol, l’esport que mou més negoci.
Els clubs de futbol son la base del gran moviment futbolístic. A nivell d’alta competició la Champions league i algunes lligues europees son el màxim espectacle esportiu del món. Però vet aqui que uns organismes internacionals de naturalesa jurídica molt poc clara, FIFA i UEFA, son els grans beneficiats. Son els organitzadors de les competicions però ells no arrisquen en res. Tenen el monopoli d’aquest esport i utilitzen els clubs com volen. Els clubs (és a dir els socis dels clubs) ho paguen tot: els jugadors, els estadis, posen els espectadors etc. La FIFA i la UEFA guanyen xifres vertiginoses de milions i milions de beneficis: oh casualitat, tots dos organismes amb seu a Suïssa (gran potència futbolística, deu ser per això).
Tot això és possible nomès a l’ampara dels estats, que els reconeixen una naturalesa especial, sense haver de passar comptes a ningú, sense haver de pagar impostos això sí a canvi de que vetllin per les essencials nacionals de cadascun dels estats: les seleccions esportives.
L’expoli de les seleccions estatals vers els clubs de tots és sabut: els prenen els jugadors per partits oficials i amistosos, els obliguen a aquestes cessions sota amenaça de duríssimes sancions a jugadors i clubs i gairebé no els compensen econòmicament.
Els estats amparen aquests abusos, aquest monopoli, perquè la UEFA i la FIFA els hi proporcionen a canvi les seleccions esportives, la màxima essència moderna de l’exaltació nacional dels estats. Tan és que la qualitat futbolística de les seleccions estatals sigui incomparablemet inferior a la dels clubs de futbol, l’important és que el nacionalisme dels estats quedi ben protegit.
Els clubs, i els seus socis i aficionats, son els grans perjudicats d’aquest muntatge: competicions adulterades, viatges llarguíssims pels jugadors ja sobrecarregats de partits, jugadors lesionats, jugadors que no arriben a temps per jugar el proper partit del seu club (seria interessant que algú comptés quants partits, punts i fins i tot competicions el Barça ha perdut en els anys recents com a conseqüència directa del virus FIFA) en definitiva un autèntic abús.
L’única solució a tot això seria que els clubs més perjudicats, els grans clubs europeus, fessin pam i pipa a la UEFA i la FIFA i organitzessin una competició paral.lela. Aparentment no és tan difícil però en la pràctica és totalment impossible: en primer lloc perquè l’animadversió entre els propis clubs és tan gran que resulta impossible que és posin d’acord, però la UEFA i FIFA saben que algun dia això podria passar i ja tenen mecanismes per evirta-ho: quan algun club protesta més del compte les amenaces (amb arbitratges contraris), sancions i perjudicis son implacables.
La FIFA i la UEFA son poderosíssims i riquíssims monopolis supra estatals a qui ningú demana comptes. Ja seria hora que algú els parés els peus.

Humor italià

al més pur estil rufufú, els italians segueixen sent els reis de les gesticulacions i de l’humor

Fabricants?, concessionaris?… o Intervencionisme inútil

No hi entenc un borrall de la indústria de l’automòbil i per tant desconec les dinàmiques d’aquest sector i els detalls de la darrera confrontació entre fabricants i concessionaris.

Les corts espanyoles han aprovat el canvi en la regulació del contracte d’agència, la qual cosa implicarà que els concessionaris hauran de poder retornar als fabricants, si així ho desitgen, els stocks d’automòbils no venuts. Això ha aixecat grans temors en els fabricants perquè fins ara no tenien aquesta obligació d’acceptar devolucions de cotxes no col.locats en el mercat. Qui té raó? No ho sé, però el que sí que sé és que el legislador tampoc ho sap, ni les Corts espanyoles ni la Generalitat.

Prenguin la decisió que prengui el legislador s’estarà ficant en una regulació al meu parer innecessària. No critico que es canvi la regulació del contracte d’agència, no em sembla bé ni malament, el que sí que critico és que el poder polític es fiqui en regular ad-hoc quelcom que hauria de ser negociat lliurement per les parts implicades. Si regula en un sentit o un altre, a favor dels fabricants o a favor dels concessionaris, serà fruit de la capacitat de lobby que cadascun tingui, i fruit del que la cojuntura curt terminista faci pensar al legislador que pot afavorir o perjudicar a altres “stakeholders”, és a dir sindicats, opinió pública, sondejos electorals, empreses auxiliars etc.

Legisli com legisli el legislador espanyol no podrà impedir que en realitat qui decidirà seran els consumidors els quals compraran aquells vehicles que siguin de major qualitat a un preu determinat. Si obliga a poder retornar els vehicles, i per tant en teoria afavorir els concessionaris, a curt termini pot salvar empreses concessionaaries en greus dificultats i alguns llocs de treball i destruir-ne pel cantó dels fabricants, si obliga l’inrevés més o menys el mateix però exactament el contrari. A la llarga la dinàmica del mercat trobarà la manera de fer la ziga zaga a una legislació inútil. Si als concessionaris no els surt rendible el nou model buscaran altres models de venda, (potser per Internet, o amb nous concessionaris diferents o expandint-se ells mateixos verticalment etc.) i si la pressió legislativa arribés a ser tan forta acabaran plegant. Exactament el mateix pels concessionaris. L’únic que és segur que aconseguirà el legislador espanyol és distorsionar la dinàmica del lliure mercat i per tant fer menys eficient el sistema econòmic, és a dir a la llarga fent més cars els preus del cotxes pels consumidors. No es pot posar filats al camp.

Algú hi entèn d’economia?

Els economistes que més m’agraden son aquells que diuen que no saben d’economia o pel capbaix que no volen aventurar-se a fer prediccions perquè això és quelcom molt difícil, sobre tot si han de ser pel futur.

Estic convençut que el problema d’aquest país, i em temo que de molts altres és que la gent en general no sabem res d’economia, començant pels tertulians i periodistes suposadament entesos, continuant per economistes i fins tot per professors i catedràtics.

A l’escola les nocions d’economia que s’imparteixen son tan bàsiques que no serveixen per res. Si totes les hores que es dediquen a educació per la ciutadania, educació sexual i altres qüestions que haurien de ser pròpies de les famílies i no de l’escola pública, es dediquessin a ensenyar als infants i joves coses pràctiques com el comerç, l’escassedat, l’estalvi, el treball, sacrifici, inversió etc. estic segur que fariem un gran bé al país. Si parlem del que s’ensenya de’economia a la facultat de Dret, per exemple, o fins i tot a la d’econòmiques n’hi ha per posar-se a plorar.

Crec que en l’imaginari col.lectiu la gent no entenem el concepte de l’estalvi, inversió, capital i quines conseqüencies tenen en l’economia. Molt poca gent entèn mínimament com funcionen els mercats financers, com funciona la banca, ni perquè no és viable un deficit públic, ni deute públic i menys encara el nostre problema endèmic del dèficit fiscal.

En la història això sempre ha estat així, fins el punt que grans filòsofs i fins i tot economistes han arribat a negar la mera existència de l’economia. Marx, encara avui autor de referència en moltes facultats universitàries, afrmava que l’escassedat dels mitjans no existia sinò que nomès era fruit de pràctiques arbitràries de la classe burgesa explotadora. És a dir, la riquesa que la naturalesa ens aporta és tan gran que no cal procupar-se per res més sinò fos perquè uns explotadors l’acaparen tota i condemnen tota la resta de gent a la misèria. La solució? abolir la propietat privada. En la societat socialista hi haurà abundància de tot i tots els ciutadans tindran satisfetes les seves necessitats. Els ecologistes i post comunistes d’avui dia segueixen fil per randa aquesta línia, en alguns casos patològics arribant a defensar la no economia i el retorn a la cova.

Les idees socialistes sempre han cregut amb el mite de l’abundància i la sacietat. No entenen que la missió de l’economia és estudiar les accions que l’home ha de fer per assolir uns fins materials determinats amb uns mitjans sempre escassos. Per res interessa a l’economia un món “ideal” on tots els desitjos i necessitats fossin satisfets. Com molt bé ens ensenya Ludwig Von Mises a l’Acció Humana en aquest món imaginari no hi hauria escassedat, ni cap problema econòmic. No caldria fer cap elecció, no hi hauria cost d’oportunitat, no hi hauria dilema que calgués resoldre amb la raó. Els habitants d’aquest hipotètic món no haurien desenvolupat la raó ni la intel.ligència i si algun dia, segueix Mises, s’arribessin a donar aquestes circumstàncies a la terra les persones poc a poc anirien perdent la capacitat de pensar fins a deixar de ser persones humanes. La funció essencial de la raó és fer front als problemes que la naturalesa planteja. L’home capaç de pensar i actuar sols pot apareixer en un univers en el que hi hagi escassedat i on tot benestar cal conquerir-lo amb treball i esforç.

Deu i la naturalesa ens han donat mitjans escassos i és precisament aquesta escassedat el que ens fa humans i no animals.

Is the world really so flat?

Thomas Friedman published some years ago his book The world is flat a great essay on how the emergence of China and other countries is changing the world economy.

The world is flat means that in a globalized planet in the XXI century there are no longer barriers, geographical, historical, cultural, or even time divisions among the vast majority of nations. A resource available in one place of the planet is immediately available for the whole planet. No matter if that resource is a commodity, labor, scientific, specialized etc. The Internet, transportation makes everything available everywhere anytime. Millions of educated engineers, doctors or any other advanced degrees are coming out from universities in Shanghai, Beijing, Delhi or anywhere else in China, India, Brasil etc. Those students and workers are as (if not more) educated, capable and professional as anyone in USA or Europe but there is one big difference: they are hungry of prosperity; they are willing to work extremely hard at a much lower price than their counterparts in developed economies. So the world is flat, because all those resources are available for western universities and companies as well obviously to their local ones. Competition is global, no longer local, all competitors have equal opportunity. So we better wake up. Friedman thinks in his own country, the USA. In order to cope with these new challenges he suggests better education and more incentives for scientific/technical studies such as engineering and mathematics (I would add that americans should seriously learn foreign languages if they truly want to be global).

Since the book was published, in 2005, I think it’s clear that things are evolving the way Mr Friedman described, the world economy is growing fast mostly due to the unbelievable pace achieved by the developing countries, lead by China, India and Brazil. There are laggards in this successful situation: the USA and Europe (and within Europe clearly those who have not embraced the new economy in the right way: Portugal, Spain and Greece).

But is the world really so flat? Great authors such as Mr Ghemawat, Stiglitz etc. have critiqued this vision, I am not going to use their strong, academic and empiric arguments, but just a few comments based on my own experience.
There are still a number of industries where cultural, linguistic and regulatory aspects make a huge difference. The ability to adapt to those factors are the real competitive advantages for companies who want to win in those markets. In this case, technical and professional skills are a commodity and it´s the local factor that makes the difference.
Healthcare IT is a good example. We are talking about a super high tech industry in one of the most difficult and complex areas: hospitals, primary care centers etc, everything around healthcare is complex, high tech and heavily regulated, thus local and specific.
Why there are no global winners and global products in healthcare IT? Why those successful in the USA are not in Europe and vice versa? Why even within Europe there are more national players than pan European ones? Because somehow the world is not so flat.

Especuladors

Portugal i Espanya en risc, al límit de ser rescatats per la Unió Europea. Tema central aquesta setmana en les tertúlies radiofòniques i televisives de les quals és tan difícil fugir. Els arguments de sempre apareixen ben aviat: no pot ser que els governs no controlin els mercats financers, els especuladors estan atacant Espanya i empobrint tot un país per la cobdícia d’uns pocs, les persones han d’anar per davant de l’economia i el mercat, el Govern espanyol va a remolc dels mercats quan hi hauria d’anar per davant….

En primer lloc, qui son els especuladors? Especular és l’acció de comerciar amb un futur desconegut, per tant (recordant Mises) tota acció humana és especulació en la mesura de que es troba immersa en el flux del temps. En aquest cas estaríem parlant de bancs o intermediaris financers que, entre altres alternatives (accions o bons d’empreses, per exemple) compren deute public que emeten els governs, evidentment el compren si volen, si creuen que l’interés que els hi donarà és bó i si la solvència de l’emissor és fiable. Part dels fons que els bancs inverteixen en deute públic provenen directament de l’estalvi dels ciutadans per tant en aquest sentit, som nosaltres mateixos, els ciutadans els qui especulem perquè no volem que el nostre banc posi els nostres diners en actius financers que no donin una rendibilitat bona i una seguretat màxima.

L’orígen i essència dels mercats financers és obviament privat, se sosté sota la llei de l’oferta i la demanda on no hi ha transacció sense lliure acord de les dues parts. És inherent a tota transacció financera l’element de risc, el qual ve compensat per la rendibilitat, a més risc s’exigeix més rendibilitat. La irrupció de deute públic va adulterar l’essència del mercat financer, fent-nos creure a tots que sent l’estat l’emisor el risc no existeix, el papa estat que ho salvaguarda tot, és infalible i fins i tot ens donava risc zero si compravem el seu paper. Però ves per on ara això ja no és així (i de fet mai ho havia estat).

Perquè emeten deute públic els governs? Gasten més del que ingressen, s’endeuten, tenen necessitats de tresoreria. Gasten en autèntiques bestieses com el Plan E, els plans renove de l’automòbil, milions i milions en subvencions inútils i improductives, una xarxa de trens d’alta velocitat (AVE) inviable econòmicament, administracions innecessàries (algú sap perquè serveixen les diputacions?) i en tantes altres coses.

És cert que l’endeutament espanyol no és terriblement alt (no supera el 33% del PIB) però si que ho és el dèficit dels darres anys (al voltant del 10% anyal) i a més els mercats tenen por que el govern espanyol hagi de rescatar un munt de caixes i bancs que estan al límit de la fallida. Casualment les caixes en pitjor estat son les que han tingut intervenció política. Pel que fa als bancs, alguns tenen problemes per cobdícia i mala gestió pròpia (per donar massa crèdit al sector immobiliari) però també per l’estímul de l’estat que no els imposa uns coeficients de caixa del 100% com seria obligatori segons els principis generals del dret. Perquè no els imposa aquesta regulació? Perquè el Govern s’endeuta sempre, per vici, i necessita que els bancs li comprin el seu deute, que li financin el seu malbaratament de recursos públics, és per tant l’estat qui indueix els bancs a l’expansió crediticia i al final a la fallida, l’arrel d’aquesta crisi.

El Govern espanyol es veu abocat a emetre deute, fins aqui podem dir que és normal. Ara bé, per la seva mala gestió, aquest deute cada cop ha de tenir un interés més alt sinò ningú li compra. Si ningú li comprés, podria originar tensions molt greus de tresoreria posant en risc els pagaments, incloses les nòmines a funcionaris. Arribats a aquest punt estariem gairebé a les portes de la fallida de l’estat, quelcom que la Unió Europea vol evitar amb el seu pla de rescat.

Davant de tot això com es pot dir que cal que els governs controlin els mercats?, per exemple els haurien d’obligar a comprar deute? D’aquesta manera s’arrossegaria a la fallida no nomès al sector públic (que encara despilfarraria més) sinò també a tot el sector financer i evidentment a tots els petits estalviadors, es a dir tota la societat, públic i privada. No sembla una bona mesura.

No oblidem que son els propis governs els principals causants de la crisi, els responsables de trobar-se al límit de la fallida i els de fer una regulació del sector bancari dolenta per poder-se’n beneficiar ells. Encara volem que ho controlin més? Evidentment com a tota transacció econòmica, (per exemple, una compravenda comercial o un prèstec) els invesors en els mercats financers volen optimitzar els seus guanys, la qual cosa no té al meu entendre cap connotacio ètica ni positiva ni negativa, és simplement lògic, inherent a l’accio humana i evidentment lícit perquè un compri hi ha d’haver un altre que vengui i on tots dos hi guanyin. És la base del comerç, del mercat i del progrés econòmic. En definitiva, culpar els mercats financers, els “especuladors” de la situació financera d’Espanya és un greu error

Silenci, si us plau

Com sempre, les festes de Nadal han passat com una exhalació, massa ràpid sense temps de gaudir del tot de res i ocupats amb mil i una coses, quan en realitat l’esperit de Nadal hauria de ser tan senzill: vida familiar, donar-se als altres i una mica de tranquilitat.  Un exemple d’això és la nit màgica dels Reis.  Som conscients del que vivim  els pares que encara podem disfrutar d’aquest dia tan especial que viuen els nostres fills?  De poques coses gaudirem tant a la vida com la de veure l’alegria amb que els petits disfruten de l’ambient nadalenc i molt especialment de com esperen els Reis, com preparen les cartes, com embadaleixen en la cabalcata i com disfruten obrin els regals, que és la seva manera d’agrair-nos-ho.

Aquest brogit permanent, la pressa constant, no és evidentment cosa del Nadal, sinò que és la norma permanent de la nostra vida, tot i que un esperaria que potser en aquestes dates tan assenyalades la cosa canvies una mica, però no és així.

Em sembla significatiu que costi tant trobar llocs i moments on res ens distregui i poguem estar amb nosaltres mateixos.  Només el silenci pot proporcionar aquest ambient, i curiosament és justament aquest silenci el que costa tant de trobar.

No parlo de buscar la solitud, ni la vida monàstica, ni tan sols de recessos, parlo purament i simplement de trobar moments, encara que siguin breus, on una persona pugui trobar un espai de tranquilitat en la seva vida quotidiana. 

Per exemple,  ja no queden restaurants on no hi hagi una música de fons que afegeixi soroll innecessari al ja alt volum de decibels de la sala o bé sinò hi ha gaire gent que interfereixi entre tu i el teu plat (el teu moment de tranquilitat) o entre tu i la conversa relaxada amb l’altre comensal.

La música (normalment ben alta i estrident) es troba també en ascensors, avions, trens, taxis, piscines, saunes etc. no fos cas que tinguessim un moment de tranquilitat.

El silenci, sense que hagi de ser necessàriament absolut, és imprescindible per l’equilibri personal, per la reflexió i pel descans.  Resulta paradoxal com en fugim tant, quan en realitat el necessitem tant