Sovint ens lamentem del nivell cultural del país però en general la gent té uns coneixements mínims en molts temes com poden ser la salut, l’alimentació, els esports, l’ús de la tecnologia, el cinema, el transport, el medi ambient i tantes altres coses.
En canvi resulta alarmant la gairebé nul.la comprensió del funcionament de l’economia que tenim la grandíssima majoria de la població, aqui hi incloc no només el ciutadà mig del carrer sinò també la gent de més cultura, els creadors d’opinió, periodistes, polítics i fins i tot economistes i catedràtics d’economia.
El problema ja ve de l’escola, on s’hi ensenyen tot típus de matèries fins i tot algunes que van més enllà del que seria la seva funció essencial. Els adolescents han sentit a parlar de tots els problemes mediambientals haguts i per haver, han de ser solidaris amb mil causes d’arreu del món, saben tots els ets i uts del sexe….., que està molt bé però no saben absolutament res d’economia.
No es coneix que vol dir la divisió del treball, ni l’especialització, ni l’oferta i la demanda, ni com es generen els preus de les coses, i per tant no tenen interioritzat que amb l’esforç sacrifici i inversió és com es llaura pel futur i es prospera econòmicament. No s’entèn el concepte de cost, estalvi, inversió, risc, deute, crèdit, diner, interés, ni tan sols se sap que és una empresa, ni com es generen llocs de treball. Evidentment no és té ni la més remota idea de conceptes com eficiència, productivitat, innovació i creació de riquesa, lliure comerç etc.
Molt poca gent entèn mínimament com funcionen els mercats financers, com funciona la banca, ni perquè no és viable un deficit públic, ni deute públic i menys encara el nostre problema endèmic del dèficit fiscal.
Tot aixó és molt greu, per tres motius:
1) Crea uns joves completament adversos al risc, per tant a l’emprenedoria empresarial amb les funestes conseqüències que això té pel país
2) Crea ciutadans ignorants de les nocions bàsiques d’economia i en conseqüència es creen també opinions molt poc fundades sobre aquesta matéria.
3) Aquesta ignorància col.lectiva és l’entorn ideal per al populisme de certs polítics, opinadors, intel.lectuals etc que per ignorància pròpia o per mala fé s’aprofiten de la situació per apel.lar als instints baixos de la gent. Es la demoagogia de crear culpables de tot. Segons de quin demagog es tracti els culpables de tots els mals poden ser immigrants, mercats financers, empresaris, polítics, els catalans o qui sigui. El demagog, aprofitant-se dels instints baixos de la gent i dels seus nuls coneixements econòmics burxa en els instints i frustracions primàries, no aprofonditza intentant entendre les raons reals i últimes dels problemes i promet coses impossibles, els costos de les quals no preocupen a ningú.
En la història això sempre ha estat així, fins el punt que grans filòsofs i fins i tot economistes han arribat a negar la mera existència de l’economia. Marx, encara avui autor de referència en moltes facultats universitàries, afirmava que l’escassedat dels mitjans no existia sinò que nomès era fruit de pràctiques arbitràries de la classe burgesa explotadora. És a dir, la riquesa que la naturalesa ens aporta és tan gran que no cal procupar-se per res més sinò fos perquè uns explotadors l’acaparen tota i condemnen tota la resta de gent a la misèria. La solució? abolir la propietat privada. En la societat socialista hi haurà abundància de tot i tots els ciutadans tindran satisfetes les seves necessitats. Els ecologistes i post comunistes d’avui dia segueixen fil per randa aquesta línia, en alguns casos patològics arribant a defensar la no economia i el retorn a la cova.
Les idees socialistes sempre han cregut amb el mite de l’abundància i la sacietat. No entenen que la missió de l’economia és estudiar les accions que l’home ha de fer per assolir uns fins materials determinats amb uns mitjans sempre escassos. Per res interessa a l’economia un món “ideal” on tots els desitjos i necessitats fossin satisfets. Com molt bé ens ensenya Ludwig Von Mises a l’Acció Humana en aquest món imaginari no hi hauria escassedat, ni cap problema econòmic. No caldria fer cap elecció, no hi hauria cost d’oportunitat, no hi hauria dilema que calgués resoldre amb la raó. Els habitants d’aquest hipotètic món no haurien desenvolupat la raó ni la intel.ligència i si algun dia, segueix Mises, s’arribessin a donar aquestes circumstàncies a la terra les persones poc a poc anirien perdent la capacitat de pensar fins a deixar de ser persones humanes. La funció essencial de la raó és fer front als problemes que la naturalesa planteja. L’home capaç de pensar i actuar sols pot apareixer en un univers en el que hi hagi escassedat i on tot benestar cal conquerir-lo amb treball i esforç.
Deu i la naturalesa ens han donat mitjans escassos i és precisament aquesta escassedat el que ens fa humans i no animals.
prenafeta.wordpress.com 