La necessitat de protestar de la gent és quelcom inherent a la condició humana, és una manera d’expressar les frustracions individuals i col·lectives ben legítimes. Les protestes massives i espontànies són un fenomen cíclic que apareix cada cert temps, en part potser mogut pel desig de cada generació de fer sentir la seva veu. Normalment acaben per cansament, l’avorriment o amb una aparent negociació amb el poder, però mai se sap del tot i a voltes la cosa es pot complicar força més.
Una altra cosa són els motius reals, les finalitats, les raons de la protesta i les propostes que aporten. En el cas de les protestes que estem vivint aquests dies s’hi barregen coses tan diferents i incoherents com les revoltes als països àrabs, la crisi econòmica, el sistema democràtic , la banca, les retallades etc.
Els acampats apunten a dos objectius: polítics i banquers. Ells son els culpables de la crisi i no n’han pagat cap preu. La veritat és que resulta difícil discrepar-hi, però resulta també encara més difícil estar d’acord amb el que segurament els qui protesten proposarien com a solucions.
Els governs son culpables de la crisi? Sí. Han fomentat un dèficit públic desorbitat, han gastat i continuen gastant descontroladament en projectes deficitaris i sense cap lògica econòmica, com el pla E, l’AVE o tantes altres, han malgastat quantitats indecents de diners en subvencions a programes inviables, en burocràcia inútil, han posat tota mena dificultats a les empreses i els emprenedors i han estimulat l’expansió crediticia i la bombolla immobiliària.
Tot això, evidentment amb la complicitat d’una banca que ha tingut i continua tenint el privilegi, gràcies a l’Estat, de poder donar préstecs per damunt dels dipòsits que rep dels seus clients; és a dir, creant diner ficitici del no res a partir d’un frau de dret com és el de donar la possessió i la propietat d’un bé (el diner en dipòsit) a multiples destinataris, una aberració jurídica que vulnera els principis generals del dret i que és l’orígen de l’enduetament bancari, de l’expansió creditícia i al capdavall de la crisi econòmica. L’escola austríaca liberal ja des dels anys 20 del segle passat va identificar aquestes raons com la causa de les crisis econòmiques. Von Mises, Hayek i avui dia Huerta de Soto son les grans referències en aquesta matèria.
A més, hi ha, com no podria ser d’una altra manera, el “papa Estat”, que, a través del banc central, no només te l’exclusiva en l’emissió de moneda i dels tipus d’interès, sinó que a més monitoritza, guia i salva els bancs davant els abusos que cometen i davant la seva mala gestió. Per què? Perquè els bancs son els únics que poden comprar el deute que emet el mateix Estat, son els únics que al capdavall poden garantir que els mateixos polítics malgastin els diners públics i s’endeutin; si no, això seria impossible.
El sistema bancari actual és hiperregulat, ultraintervingut, vulnera els principis generals del dret i és la causa principal de la crisi actual, tot per permetre a l’Estat de endeutar-se i balafiar. No hi ha res més llunyà d’un mercat liberalitzat que els sistema bancari actual, repeteixo un dels sectors més regulats i controlat pel sector públic…I així ens va.
La paradoxa és que una política tan intervencionista i antiliberal com la que acabem de descriure acaba fent creure a la gent que el culpable de la crisi és el liberalisme.
Em temo que les protestes de la plaça Catalunya no busquen les solucions en aquesta línia, sinó exactament en la contrària….però això ja seria un altre article.
prenafeta.wordpress.com 
La crisi ha estat provocada essencialment per una política creditícia irresponsable, producte de la des-regulació dels mercats financers (primordialment la derogació de Glass-Steagall) i el desenvolupament, en un entorn de total manca de regulació, dels derivats i altres instruments financers.
Evidentment, tots hem estat culpables d’aquesta irresponsabilitat, donant o prenent crèdit amb una alegria excessiva. El problema, és clar, és que no tots som experts economistes, i si ens diuen aquests (contra tota lògica econòmica, és clar) que és el “final de la història” i que la des-regulació financera ens ha dut a un Xangri-la en el que el creixement serà infinit i només en positiu, què hem de fer la majoria? Doncs anar amb la corrent. I aquesta corrent, en termes econòmics, té un nom: Mercat.
Diu que li “resulta difícil discrepar” amb la opinió de que són polítics i banquers els responsables de la crisi, econòmica, política, i per tant, social: jo diria que és impossible discrepar. Amb el que també discrepo però, absolutament i total, és la contradicció de parlar, encertadament, del privilegi dels bancs i l’aberració jurídica de donar la possessió i la propietat d’un bé a múltiples destinataris, permesa precisament per la manca de regulació suficient del derivatius, i seguidament culpar de tot a la hiper-regulació i ultra-intervenció!
Cal tenir en compte que el pare de l’economia clàssica liberal, Adam Smith, no només no estava en contra de la intervenció de l’estat, sinó que per a l’interès general, hi insistia! En el que no estava d’acord era amb la política mercantilista en que es recolzaven els governs. Per a ell, eren els “comerciants i fabricants” qui eren els “arquitectes principals” de la política estatal, usant el seu poder per portar “desgràcies terribles” per als seus propis interessos “més peculiarment atesos.” Aquesta és l’actual situació, només que cal substituir comerciants i fabricants per banquers i financers.
gràcies per la seva aportació i perdó pel meu retard en contestar. Respecto a la regulació del sector financer jo no dic que no n’hi hagi d’haver, sinò que ha de ser una regulació mínima però encertada i orientada cap a la línia del coeficient de caixa 100%, sense reserva fraccionària. Ara hi ha molta regulació però dolenta perquè permet als bancs endeutaments gairebé sense limits. Però no ens oblidem que els bancs centrals, la creació de diner i els típus d’interés son materia exclusiva del sector públic, no pas creacions del lliure mercat, per tant no culpem el liberalisme dels seus errors, sinò l’intervencionisme..