FIFA, UEFA i nacionalisme dels estats

El debat públic versus privat que s’extèn en tants àmbits de l’economia també és aplicable i molt als esports i més concretament al futbol, l’esport que mou més negoci.
Els clubs de futbol son la base del gran moviment futbolístic. A nivell d’alta competició la Champions league i algunes lligues europees son el màxim espectacle esportiu del món. Però vet aqui que uns organismes internacionals de naturalesa jurídica molt poc clara, FIFA i UEFA, son els grans beneficiats. Son els organitzadors de les competicions però ells no arrisquen en res. Tenen el monopoli d’aquest esport i utilitzen els clubs com volen. Els clubs (és a dir els socis dels clubs) ho paguen tot: els jugadors, els estadis, posen els espectadors etc. La FIFA i la UEFA guanyen xifres vertiginoses de milions i milions de beneficis: oh casualitat, tots dos organismes amb seu a Suïssa (gran potència futbolística, deu ser per això).
Tot això és possible nomès a l’ampara dels estats, que els reconeixen una naturalesa especial, sense haver de passar comptes a ningú, sense haver de pagar impostos això sí a canvi de que vetllin per les essencials nacionals de cadascun dels estats: les seleccions esportives.
L’expoli de les seleccions estatals vers els clubs de tots és sabut: els prenen els jugadors per partits oficials i amistosos, els obliguen a aquestes cessions sota amenaça de duríssimes sancions a jugadors i clubs i gairebé no els compensen econòmicament.
Els estats amparen aquests abusos, aquest monopoli, perquè la UEFA i la FIFA els hi proporcionen a canvi les seleccions esportives, la màxima essència moderna de l’exaltació nacional dels estats. Tan és que la qualitat futbolística de les seleccions estatals sigui incomparablemet inferior a la dels clubs de futbol, l’important és que el nacionalisme dels estats quedi ben protegit.
Els clubs, i els seus socis i aficionats, son els grans perjudicats d’aquest muntatge: competicions adulterades, viatges llarguíssims pels jugadors ja sobrecarregats de partits, jugadors lesionats, jugadors que no arriben a temps per jugar el proper partit del seu club (seria interessant que algú comptés quants partits, punts i fins i tot competicions el Barça ha perdut en els anys recents com a conseqüència directa del virus FIFA) en definitiva un autèntic abús.
L’única solució a tot això seria que els clubs més perjudicats, els grans clubs europeus, fessin pam i pipa a la UEFA i la FIFA i organitzessin una competició paral.lela. Aparentment no és tan difícil però en la pràctica és totalment impossible: en primer lloc perquè l’animadversió entre els propis clubs és tan gran que resulta impossible que és posin d’acord, però la UEFA i FIFA saben que algun dia això podria passar i ja tenen mecanismes per evirta-ho: quan algun club protesta més del compte les amenaces (amb arbitratges contraris), sancions i perjudicis son implacables.
La FIFA i la UEFA son poderosíssims i riquíssims monopolis supra estatals a qui ningú demana comptes. Ja seria hora que algú els parés els peus.