Al 2003, en les acaballes del darrer govern de Jordi Pujol, Josep Lluís Carod Rovira va saber aglutinar al voltant seu el vot independentista amb dos missatges molt llaminers: equidistància i mans netes. De l’equidistància se’n va oblidar ben aviat, de les mans netes, cadascú sabrà. Passats set anys des d’aquelles eleccions potser és el moment de fer balanç de la seva gestió als dos governs tripartits, com a Conseller en Cap del President Maragall i com a Vicepresident del Govern Montilla. . Al meu entendre el seu llegat no podria ser més desastrós:
Com a Conseller en cap del primer tripartit no va durar gaire perquè ben aviat va haver de plegar després de fer el ridícul a Perpinyà reunint-se a negociar no se sap què amb ETA, això sí, va tenir temps de fer altres cops el ridícul com fer-se fotos amb una corona d’espines tot cofoi a Israel, ìnsultant als cristians.
La seva afició de viatjar a costa de l’erari públic només acabava de començar, en els seus quatre anys de vicepresident no pot presentar cap obra de govern com no sigui haver viatjat per tot al món a cos de rei, regalant subvencions aqui i allà per causes absolutament irrellevants per Catalunya i fent el ridícul per allà on anava com a màxim responsable de la política exterior sense saber un borrall d’anglès (“unbelievable but true” que dirien els anglesos).
A més de les relacions exteriors, ha tingut sota seu la política d’esports, el balanç un cop més és el zero absolut. Ell i l’Anna Pruna, (algú sap que ha fet aquesta dona a part de seure a totes les llotges que es fan i es desfan?) fa uns anys van anunciar amb gran vehemència que el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes era una prioritat del seu departament i a més ja van anticipar la noticia bomba que en el 2008 s’organitzaria a Catalunya el primer campionat de futbol de les nacions sense estat, un gran esdeveniment esportiu, de gran rellevància internacional i que seria un pas de gran calat pel reconeixement definitu de les nostra selecció de fútbol. Evidentment això no es va fer mai, i demostra un cop més com d’incompetent i egocèntric pot arribar a ser el personatge en qüestió en tant que prometia coses impossibles nomès per poder sortir als diaris.
Per si tot això no fos poc, ara vol aparèixer com el salvador de l’esquerra nacional (que diu ell), com si ell no hagués sigut l’artifex del tripartit i un dels seus principals responsables, com si la culpa del desgavell electoral d’ERC no anés amb ell, quina barra!
Sempre s’ha dit que l´únic principi d’ERC és el de no tenir principis, amb un personatge com aquest la tradició del partit continua intacta.
prenafeta.wordpress.com 