Sembla ser que en la recent cimera del G 20 s’han assolit molts pocs avenços en els dos temes clau: el pes de les divises nacionals i la reforma del sistema bancari. El fet és preocupant perquè una política de devaluació monetària del Japó, Xina i Estats Units pot ser perjudicial per una excessiva valoració de l’euro la qual cosa pot perjudicar la recuperació econòmica europea (tot i que nosaltres, que som a la perifèria encara ni l’ensumem). Tot i així si els mercats veuen que Irlanda demana rescat financer i comencen a desconfiar de nou d’Espanya, Portugal etc. probablement també implicaria la devaluació de l’euro i al cadevall els efectes devaluadors de les altres monedes es veurien compensats. A nivell global és evident que hi ha unes economies emergents extraordinàriament dinàmiques (Brasil, Xina, India) que son les que tiren de l’economia mundial i en canvi les economies dels països rics, en general, seguexen estancades o amb una recuperació molt lleu. Per tant per no extremar més aquest desequilibri, que al capdevall, és perillós per tothom potser seria desitjable un ajustament del valor de les divises.
Dit aixo però, cal no oblidar les ensenyances de l’escola austriaca. Mises, Hayek i avui dia Huerta de Soto ens van fer veure com el problema de fons i la veritable causa de les recessions econòmiques és la intervenció de l’estat en l’economia.
El sector financer i els dirigents polítics sempre han estat molt propers els uns amb els altres. El sector bancari era l’únic que podia finançar els deliris de reis, conqueridors, emperadors etc. Passa el mateix avui dia, és lúnic que pot finançar els desorbitats pressupostos públics. I perquè o pot finançar? Perquè viola un principi fonamental del dret: el contracte de dipòsit bancari, és un contracte de custòdia que no permet l’ús d’aquells diners per part del banc, sinò simplement la custòdia. Però els bancs violen aquest principi, evidentment amb el vist i plau legal de l’estat, i per això poden crear del no res diner inexistent, no pas fruit de l’estalvi a partir de la creació de riquesa real sinò a partir d’un mer apunt comptable on es fan prèstecs a tercers a partir d’uns diners dipositats per un altre client. De manera que hi ha dos persones que creuen tenir líquid disponible, per un lloc el qui ha dipositat els seus diners al banc perquè li guardin en un compte bancari i per altra la tercera persona que ha rebut un prèstec que li ha fet el banc a partir dels diners del dipòsit efectual per la segona persona. En definitiva hi ha dues persones que creuen tenir els diners (el qui fa el dipòsit i el qui reb el prestec) però en realitat no és així: si tots dos anessin al banc alhora l’un a retirar els diners que va deixar en dipòsit i l’altre a retirar els diners que ha rebut en prèstec el banc no podria pagar a a tots dos i faria fallida. Aquest fenòmen té un efecte multiplicador de creació de diner enorme (es diu que per cada dipòsit es multiplica per nou els prèstecs que se’n deriven). Això dona un poder desorbitat al sector bancari a crear diner fictici, a endeutar-se, a finançar els governs, a crear expansió crediticia, a la bombolla especulativa i al capdevall la recessió i l’atur massiu, aqui és on som ara.
És cert que cal una reforma financera, i una reforma de la regulació: cal un coeficient de caixa del 100% (cosa que les normes de Basilea no exigeixen) i cal també acabar amb el poder dels governs de decidir la valoració de les seves monedes. Un patró or del qual totes les monedes n’eren referència i s’evitava l’arbitrarietat dels governs amb mesures proteccionsites camuflades com és la devaluació de la moneda. El sector financer gaudeix d’uns privilegis injustificats, donats pel poder polític el qual a través del seu banc central protegeix els bancs en un regim gairebé oligopolista.
Aquesta és la gran reforma pendent que fa molts anys defensen els grans economistes liberals de l’escola austriaca. Lamentablement d’això no en parla ningú més i evidenment els polítics del G 20 encara menys.
prenafeta.wordpress.com 
Més clar impossible. Felicitats!!!