Sobre dèficit i diputacions

Comprenc el malestar que a molts provoca la reforma constitucional “express” pactada per Zapatero i Rajoy i comprenc també els recels de que això minvi la capacitat d’autogovern de Catalunya. Irrita que qui proposi el límit de dèficit a tots, sobre tot pensant en les autonomies, sigui justament aquell que més dèficit té i més malbaratament dels recursos fa, és a dir l’estat central. Dit això, crec que tot allò que vagi en la línia de disminuir la despesa pública i el dèficit serà bó per tots. Seria bó que Espanya deixés de gasar quantitats indecents de milers de milions d’euros en una xarxa d’alta velocitat que serà deficitària de per vida, seria bó que es reduissin el número de funcionaris (estic segur que amb la meitat dels que hi ha en tindriem més que prou), les despeses de representació, els càrrecs de confiança, que se suprimissin els ministeris de cultura i el de sanitat, que desapareixessin les diputacions, que tanquession els aeroports de Ciudad Real, Osca, Alguaire i tants altres, que es suprimissim tota mena de subvencions a empreses i ONG etc etc És per això, que malgrat els comprensibles recels de CiU i d’altres a perdre autonomia financera, crec que com a principi posar límits a l’insaciable ànsia de despesa de tot poder polític és una bona mesura. Relacionat amb això resulta bastant incomprensible que CiU es negui ara a la supressió de les diputacions, els organismes segurament més inútils que existeixen. No comprenc com després de tants anys del nacionalisme català buscant fòrmules per acabar amb aquestes institucions anacròniques i fruit d’una visió centralista de l’estat, ara que per fi s’obre el debat de la seva supressió l’actitud d’entrada és de recel i resistència, espero que no sigui perquè ara ja les controlen, si és així pleguem!

Barra o incompetència?

El Ministre Blanco reconeix que les infrastructures que s’han fet fins ara no han estat amb criteris econòmics sinò “criteris socials” (concepte que es fa servir per tot i que cada vegada sembla més una mala excusa per justificar el malbaratament, la incompetència i el dogmatisme de les esquerres), i ara , quan el mal ja està fet,  diu que això cal posar-hi remei.

Quin remei?  Suprimir el pla faraònic de l’AVE? apujar les tarifes als usuaris que facin servir el mitjà de transport en qüestió? Res d’això, la solució del senyor Ministre és  apujar els impostos, sembla ser que dels carburants.  És a dir que al damunt de la ja insoportable pressió fiscal que pateixen els ciutadans de l’estat encara s’hi afegirà un altre impost la finalitat del qual és mantenir infrastructures inútils, deficitàries i per tant innecessaries.  A tot això cal sumar-hi que per als catalans el tema és doblement greu perquè no nomès no tenim les infrastructures deficitàries sinò que a través de l’immens dèficit fiscal que patim paguem la dels altres sense ni tan sols gaudir-ne nosaltres  (llevat de galdoses excepcions com l’aeroport d’Alguaire).  Tot això per no parlar de la mesura com un desincentiu més a la reactivació de l’economia.

Però per si a tot això no n’hi ha prou, el mateix dia una altra Ministre del regne, en aquest cas la senyora Pajín, es despenja passant unes vacances a un lloc exclusiu per a funcionaris del Ministeri de Sanitat a Menorca.

O sigui que un ministeri innecessari, degut a que la sanitat és competència transferida i exclusiva  de les comunitats autònomes, no només continua existint amb el seus centenars (potser milers) de funcionaris igualment innecessaris i per tant acumlant deficit de l’estat sinò que a més gaudeixen de privilegis de vacances exclusives en llocs vetats a la resta de ciutadans, inclosos els menorquins.  Després des del Govern de l’estat s’exigeix que es retalli la sanitat de Catalunya, potser haurien de començar ells amb l’exemple oi?

Algú em pot explicar si tot això és simplement barra, incompetència o les dues coses alhora?

Blanc bo busca negre pobre

Aquest és l’ocorrent títol del llibre de Gustau Nerín que recentment ha publicat la Campana sobre les activitats solidàries que occident ralitza a l’Àfrica. Un altre bon títol hauria estat “Tot per Àfrica però sense Àfrica”
És demolidora la narració que fa l’autor de les experiències viscudes en molts casos en primer persona sobre els sovint nefastos efectes que l’acció solidària governamental i de les ONG fa en els països del sud, concretament en el continent africà.
Les accions de les ONG son gairebé sempre negatives per l’Àfrica es miri des del prisma que es miri. Per començar és comú a totes la superioritat moral, cultural i l’ostentació econòmica amb que actuen i el desconeixement de la situació real de les persones africanes a qui pretesament volen ajudar.
Els cooperants, que normalment serien professionals mediocres en un entorn empresarial més competitiu, acostumen a viure a cos de rei i consumeixen molta part de les despeses de les seves organitzacions, sempre molt ben dotades econòmicament per les subvencions públiques i les donacion de particulars.
Son nombrosíssims els exemples concrets que Nerín descriu de projectes d’ONG que no porten enlloc: hospitals que no acaben mai d’obrir; ferralles de joguines, sabates, ordinadors vells i tota mena d’estris inservibles pretesament fruit de la bona voluntat del donant que acaben amuntegats en abocadors i.legals; medicaments caducats, medicaments que arriben en bon estat però que ningú ha pensat en com distribuir; orfelinats de nens que no son orfes sinò que tenen pares i que després es volen enviar en adopció a occident, casos habituals de corrupció econòmica i sexual etc
Tampoc escapen de la mirada de l’autor altres varietat de la solidaritat amb Africa com les caravanes solidàries (les vacances preferides de l’Ajuntament socialista de Barcelona) on funcionaris pagats per l’erari públic van de vacances en caravana per Àfrica repartint regals com pare Noel i fent ostentació impudent d’una suposada superioritat moral, cultural i econòmica.
Una altra varietat és el turisme solidari, és a dir anar a l’Africa per treballar 10 dies en una escola, hospital o qualsevol altra cosa això si quedar-s’hi tres setmanes més a fer un safari o anar a un hotels de cinc estrelles, tornar amb les fotos dels negrets per enganyar desprès els amics perquè acoquinin quatre duros i així anar fent bollir l’olla…… Tot per Àfrica però sense Àfrica.
Les accions solidàries de les ONG i dels organismes governamenals son una nova forma de colonialisme on occident un cop més imposa el seu estil de vida, els seus valors a una societat que no necessàriament les comparteix. Tot vestit d’un teòric bonisme i inclús d’una sincera bona voluntat d’ajudar als africans però que en realitat no porta bons resultats.
No hi ha cap exemple en el món de país que hagi sortit de la miséria gràcies a les donacions dels altres, els problemes son estructurals i tenen a veure amb els règims corruptes, la manca de democràcia i la manca d’una societat lliure en una economia de mercat. L’única forma per sortir de la misèria és amb llibertat econòmica, lliure comerç i un ordenament jurídic, nacional i internacional, que ho protegeixi.

Acampats

La necessitat de protestar de la gent és quelcom inherent a la condició humana, és una manera d’expressar les frustracions individuals i col·lectives ben legítimes. Les protestes massives i espontànies són un fenomen cíclic que apareix cada cert temps, en part potser mogut pel desig de cada generació de fer sentir la seva veu. Normalment acaben per cansament, l’avorriment o amb una aparent negociació amb el poder, però mai se sap del tot i a voltes la cosa es pot complicar força més.
Una altra cosa són els motius reals, les finalitats, les raons de la protesta i les propostes que aporten. En el cas de les protestes que estem vivint aquests dies s’hi barregen coses tan diferents i incoherents com les revoltes als països àrabs, la crisi econòmica, el sistema democràtic , la banca, les retallades etc.
Els acampats apunten a dos objectius: polítics i banquers. Ells son els culpables de la crisi i no n’han pagat cap preu. La veritat és que resulta difícil discrepar-hi, però resulta també encara més difícil estar d’acord amb el que segurament els qui protesten proposarien com a solucions.

Els governs son culpables de la crisi? Sí. Han fomentat un dèficit públic desorbitat, han gastat i continuen gastant descontroladament en projectes deficitaris i sense cap lògica econòmica, com el pla E, l’AVE o tantes altres, han malgastat quantitats indecents de diners en subvencions a programes inviables, en burocràcia inútil, han posat tota mena dificultats a les empreses i els emprenedors i han estimulat l’expansió crediticia i la bombolla immobiliària.

Tot això, evidentment amb la complicitat d’una banca que ha tingut i continua tenint el privilegi, gràcies a l’Estat, de poder donar préstecs per damunt dels dipòsits que rep dels seus clients; és a dir, creant diner ficitici del no res a partir d’un frau de dret com és el de donar la possessió i la propietat d’un bé (el diner en dipòsit) a multiples destinataris, una aberració jurídica que vulnera els principis generals del dret i que és l’orígen de l’enduetament bancari, de l’expansió creditícia i al capdavall de la crisi econòmica. L’escola austríaca liberal ja des dels anys 20 del segle passat va identificar aquestes raons com la causa de les crisis econòmiques. Von Mises, Hayek i avui dia Huerta de Soto son les grans referències en aquesta matèria.

A més, hi ha, com no podria ser d’una altra manera, el “papa Estat”, que, a través del banc central, no només te l’exclusiva en l’emissió de moneda i dels tipus d’interès, sinó que a més monitoritza, guia i salva els bancs davant els abusos que cometen i davant la seva mala gestió. Per què? Perquè els bancs son els únics que poden comprar el deute que emet el mateix Estat, son els únics que al capdavall poden garantir que els mateixos polítics malgastin els diners públics i s’endeutin; si no, això seria impossible.

El sistema bancari actual és hiperregulat, ultraintervingut, vulnera els principis generals del dret i és la causa principal de la crisi actual, tot per permetre a l’Estat de endeutar-se i balafiar. No hi ha res més llunyà d’un mercat liberalitzat que els sistema bancari actual, repeteixo un dels sectors més regulats i controlat pel sector públic…I així ens va.

La paradoxa és que una política tan intervencionista i antiliberal com la que acabem de descriure acaba fent creure a la gent que el culpable de la crisi és el liberalisme.

Em temo que les protestes de la plaça Catalunya no busquen les solucions en aquesta línia, sinó exactament en la contrària….però això ja seria un altre article.

Fukushima serà la fi de l’energia nuclear?

A tots ens ha frapat el desastre de Japó: primer el terratrèmol, deprés el tsunami i a més l’accident nuclear, masses desgràcies juntes fins i tot per un país tan fort i civilitzat com aquell.
Les justificadíssimes alarmes per l’accident nuclear es van ràpidament convertir en proclames contra aquesta energia com a font perillosa, antiecològica i insegura. A nivell polític va ser impresentable el comportamet del secretari europeu d’energia anunciant un desastre apocalíptic i també va sorprendre el canvi de posicionament de la sra Merkel respecte l’energia nuclear.
Però les coses s’han de posar en el seu contexte: el terratrèmol i el tsunami van ser d’una escala i magnitud mai vistes, enduent-se més de 15.000 vides de cop, el col.lapse que això va originar a la central de Fukushima va ser gravíssim però no va provocar ni ha provocat cap mort, malgrat les greus fuites radioactives.
Sembla clar que la lliçò que es pot aprendre és que l’energia nuclear pot ser, si és ben gestionanada, una energia molt segura, però perquè de debò ho sigui cal fer més exigents els protocols de seguretat en cas de situacions excepcionals com desastres naturals, atacs terrroristes etc., situacions que fins ara cap central s’hi havia trobat.
Els contraris a l’energia nuclear solen ser també els més entusiastes defensors de la veracitat dels desastres del canvi climàtic, tenen el problema que no aporten alternatives a cap de les dues coses. D’una banda l’energia nuclear és barata i no influeix en cap canvi climàtic, però no la volen per perillosa en quant a radiactivitat però tampoc volen les energies de combustió de residus fòssils perquè diuen provoquen alteració del clima. Insisteixen en les energies renovables però el seu cost és tan alt que no les fan viables com a fonts principals. Per tant la conseqüència d’aquestes polítiques ecologistes seria el col.lapse econòmic i la paràlisi dels formidables creixements que països com Xina, India o Brasil estan gaudint i que estan treient de la misèria centenars de milions de persones, com mai abans havia passat en la història de la humanitat
Malgrat això la tendència dels darrers 20 anys demostra com tant el petroli com el carbó i fins i tot l’energia nuclear han minvat la seva part del pastís enfront les energies renovables com la eolica, fotovoltaica i hidràulica, el problema és que no aconsegueixen superar uns nivells gairebé testimonials sense superar el 10% del total de les energies.
Crec que les energies renovables o altres alternatives fins i tot molt més agosarades s’aniran imposant i ho faran no pas per polítiques governamentals que ho regulin, ni per política impositiva, sinò un cop més per la pura lògica del mercat. El petroli, si segueix pujant als ritmes actuals acabarà sent més car que les energies renovables i per tant no tindrà sentit seguir utilitzant-lo. A més, per fortuna al món hi ha persones i empreses que amb esperit emprenedor, enginy, i visió de futur que veient aquesta tendència estan apostant fort per altres fonts d’energies, anticipant-se al declivi del petroli, ho fan no per raons morals, ni per salvar la humanitat del suposat desastre del canvi climàtic, ni per acabar amb el perill nuclear. Ho fan per un “pervers” esperit emprenedor que els fa veure una oportunitat de negoci en ser capaços de trobar alternatives al petroli. Això sí, arrisquen, se la juguen i molts d’ells fracassen. L’exemple més calr és el de l’indi Vinod Khosla, fundador als anys 80 de Sun Microsystems i més tard de Juniper networks. El Sr Khosla gestiona un fons d’inversió de milers de milions de dollars centrat en invertir en noves energies que signifiquin un gir copernicà a la situació energètica actual. Idees que poden semblar tan estrambòtiques com fer energia nuclear sense radiactivitat, biotecnologia, treure en hores petroli de les plantes (en contra del petroli que es fossil orgànic acumulat durant milions d’anys, o altres.
Son idees que en un 90% de possibilitats fracassaran però que nomès una triomfi acabarà sent, exagero, la salvació de la humanitat, repeteixo no pas gràcies als ecologistes, no pas gràcies als governs sinò gràcies a l’enginy, valentia, audàcia i visió d’uns inversors i emprenedors.

Llengua: llums i ombres

Fa uns dies es va fer pública una enquesta sobre l’estat de la llengua catalana. Sorprenia, al meu entendre, la interpretació optimista que en feien la majoria dels mitjans, m’imagino influenciats per la presentació feta sobre aquesta enquesta per part dels responsables de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els punts que jo destacaria son:
1) d’entrada cal dir que és possible que les dades estiguin lleugerament esbiaixades en favor del català (és adir que la realitat es pitjor de la que diuen les enquestes), i que per tant no siguin del tot fiables. M’explico: tots ens hem trobat en situacions on en preguntar algú sobre la llengua catalana, la gent tendeix a dir que s’utilitza molt, que la fa servir força, que la megafonia de tal lloc és en català, que a la feina es fa tot en català etc, és a dir que en la vida informal i de manera natural hi ha una tendència per part de la gent no sensibilitzada en la qëstió lingüística en donar per suposat una aparent normalitat del català. Això es tradueix en que hi ha gent, sobre tot castellano parlant, que tendeix, inconscientment, a sobrevalorar l’ús real que ell mateix fa de la llengua catalana.
2) Un 77% de la població afirma utilitzar el català (tal com insistia en el punt anterior em temo que aquesta xifra és optimista), la qual cosa vol dir que un 23% no la fa servir mai, és a dir 1,8 Milions d’habitants a Catalunya no fan servir mai la llengua catalana.
3) Hi ha un 35% dels qui tenen el català com a llengua pròpia, és a dir 2,6 Milions de persones, per tant vol dir que a Catalunya hi ha un 71% de gent que no fa servir mai el català en comparació amb els que la tenen com a pròpia, això sense comptar els 3 Milions adicionals de persones que tenen el castellà com a llengua pròpia però que afirmen fer servir el català
4) A més hi ha 750.000 persones que tenen com a llengua pròpia altres llengues diferents del català i el castellà, és a dir el 28% comparat amb els que tenen la catalana
5) Les migracions massives d’immigrants espanyols dels anys 20 i sobre tot dels anys 50 i 60 malgrat estar en segona i tercera generació i nascuts a Catalunya segueixen en gran part sense fer servir el català, això em sembla altament preocupant, sobre tot tenint en compte que hi ha la nova immigració del segle XXI que no sembla en absolut portar una dinàmica diferent
Les causes de tot això em sembla que son evidents:
• immigracions massives no integrades lingüísiticament degut a la repressió de la llengua catalana durant molts anys i la seva fràgil protecció actual
• una Constitució espanyola discriminatòria que obliga a entendre i fer servir el castellà però no el català, quelcom que l’estatut intentava equipar però el Tribunal Consitucional va rebutjar
• no hi ha cap àmbit de la vida on el català sigui imprescindible. Si existís alguna institució pública que pogués unicament fer servir el català i per tant fos imprescindible això facilitaria molt l’aprenentatge i l’ús, però també això s’ho va carregar el Tribunal Constitucional.
Com a punts positius crec que podem destacar.
• La immersió lingüística escolar (que a més dona inclús un coneixment del castellà a les escoles catalanes superior al de la mitja espanyola), però també això el Tribunal Suprem espanyol ha qüestionat
• L’evolucio dels mitjans de comunicació, que lentament i malgrat les dificultats i fins i tot grans trabes legals imposades per la regulació espanyola poc a poc van fent-se lloc en el mercat de la premsa a paper i digital, ràdio i televisió.
En definitiva, no podem ser ni cofoistes ni derrotistes però sobre tot cal no baixar la guàrdia

FIFA, UEFA i nacionalisme dels estats

El debat públic versus privat que s’extèn en tants àmbits de l’economia també és aplicable i molt als esports i més concretament al futbol, l’esport que mou més negoci.
Els clubs de futbol son la base del gran moviment futbolístic. A nivell d’alta competició la Champions league i algunes lligues europees son el màxim espectacle esportiu del món. Però vet aqui que uns organismes internacionals de naturalesa jurídica molt poc clara, FIFA i UEFA, son els grans beneficiats. Son els organitzadors de les competicions però ells no arrisquen en res. Tenen el monopoli d’aquest esport i utilitzen els clubs com volen. Els clubs (és a dir els socis dels clubs) ho paguen tot: els jugadors, els estadis, posen els espectadors etc. La FIFA i la UEFA guanyen xifres vertiginoses de milions i milions de beneficis: oh casualitat, tots dos organismes amb seu a Suïssa (gran potència futbolística, deu ser per això).
Tot això és possible nomès a l’ampara dels estats, que els reconeixen una naturalesa especial, sense haver de passar comptes a ningú, sense haver de pagar impostos això sí a canvi de que vetllin per les essencials nacionals de cadascun dels estats: les seleccions esportives.
L’expoli de les seleccions estatals vers els clubs de tots és sabut: els prenen els jugadors per partits oficials i amistosos, els obliguen a aquestes cessions sota amenaça de duríssimes sancions a jugadors i clubs i gairebé no els compensen econòmicament.
Els estats amparen aquests abusos, aquest monopoli, perquè la UEFA i la FIFA els hi proporcionen a canvi les seleccions esportives, la màxima essència moderna de l’exaltació nacional dels estats. Tan és que la qualitat futbolística de les seleccions estatals sigui incomparablemet inferior a la dels clubs de futbol, l’important és que el nacionalisme dels estats quedi ben protegit.
Els clubs, i els seus socis i aficionats, son els grans perjudicats d’aquest muntatge: competicions adulterades, viatges llarguíssims pels jugadors ja sobrecarregats de partits, jugadors lesionats, jugadors que no arriben a temps per jugar el proper partit del seu club (seria interessant que algú comptés quants partits, punts i fins i tot competicions el Barça ha perdut en els anys recents com a conseqüència directa del virus FIFA) en definitiva un autèntic abús.
L’única solució a tot això seria que els clubs més perjudicats, els grans clubs europeus, fessin pam i pipa a la UEFA i la FIFA i organitzessin una competició paral.lela. Aparentment no és tan difícil però en la pràctica és totalment impossible: en primer lloc perquè l’animadversió entre els propis clubs és tan gran que resulta impossible que és posin d’acord, però la UEFA i FIFA saben que algun dia això podria passar i ja tenen mecanismes per evirta-ho: quan algun club protesta més del compte les amenaces (amb arbitratges contraris), sancions i perjudicis son implacables.
La FIFA i la UEFA son poderosíssims i riquíssims monopolis supra estatals a qui ningú demana comptes. Ja seria hora que algú els parés els peus.